Tag Archives: the smiths

Lo peor de estar en paro…

Lo peor de estar en paro es que el humor negro de muchas canciones de los Smiths te está vetado si te quieres mantener mínimamente motivado. Me vienen a la cabeza fragmentos de letras como:

“I was looking for a job and then I found a job and heaven knows I’m miserable now”

“Do you have a vacancy for a back-scrubber?”

“No, I’ve never had a job because I’m too shy”

(aún es peor cuando dice en la estrofa siguiente “…because I’ve never wanted one”)

“Work is a four-letter word”

“This position I’ve hold / it pays my way / but it corrodes my soul”

O, last but not least, la más “motivadora” de todas:

“And if you have to go to work tomorrow / well if I were you I wouldn’t bother / for there are brighter sides to life / and I should know / because I’ve seen them (but not very often)”

Rottenecards_55185843_t94gbxmtpx

¿Contra Thatcher se escribían mejores canciones?

Una de mis tesis recurrentes cuando ejemplifico la decadencia y banalidad actual del pop inglés es que hubo unos “good old days” -más o menos coincidiendo con la época en que la hoy difunta Margaret Thatcher fue primera ministra- en que muchos artistas pop británicos escribían letras abiertamente políticas y polémicas y se posicionaban claramente sin dejar de ser pop y, lo que es mejor, sin dejar de llegar a lo más alto de las listas de ventas.

En definitiva, que hubo una época en que el pop, género a priori hedonista y apolítico, fue y tuvo vocación política. Con todas las coartadas irónicas y artys que se quiera, también con la voluntad de vender y ser popular, pero con letras críticas con la sociedad de su tiempo, que es una de las cosas que hoy se echan bastante en falta en el aburridísimo pop británico de los últimos años (no así en el de otras geografías como el americano).

En cualquier caso, como la cabra tira al monte y con el único objetivo de mezclar la actualidad con mi pasión por el pop, se me ha ocurrido hacer un resumen en 10 canciones del nefasto mandato de Margaret Thatcher (1979-1990).

1 – The Clash – London Calling (1979)

Coincidiendo con la llegada de Maggie al poder, The Clash se imaginaban este sombrío escenario apocalíptico y postnuclear. El clásico que debió haber sido la canción de los Juegos Olímpicos del 2012.

2 – The Jam – That’s entertainment (1980)

Pocas canciones retratan tan bien como esta la decadencia de la sociedad británica, uno de los mejores y más despiadados cuadros de costumbres que se han escrito en el pop y la mejor  canción que se ha hecho nunca sobre el aburrimiento y el hastío con perdón de Morrissey y su “Everyday is like Sunday”. Para mí, el antihimno de UK.

3 – The Specials – Ghost Town (1981)

Una letra sobre decadencia urbana, desempleo juvenil y violencia en las calles que llegó al número uno justo en el verano en que hubo una oleada de revueltas en UK. Una letra que podría resumir perfectamente la España de 2013 por cierto: “Government leaving the youth on the shelf / This place, is coming like a ghost town / No job to be found in this country / Can’t go on no moreThe people getting angry.

4 – Depeche Mode – Everything Counts (1983)

Los Depeche Mode de la época de “Construction Time Again” usaban consciente y provocadoramente una imaginería marxista, no sin ironía, claro. Pero la cosa no se quedaba en la estética, y esta es una de las canciones que mejor resumen el materialismo y codicia de la nueva Gran Bretaña thatcherista. Visionarios.

5 – Billy Bragg – A New England (1983)

Billy Bragg, el bardo de Barking, el cantautor pop más político sin duda de toda la década, el que apoyaba las huelgas de mineros y hacía canciones sobre lucha obrera en la que es su canción menos política, en la que tira la toalla y se repliega en su vida privada: “I don’t want to change the world / I’m not looking for a new England / I’m just looking for another girl“. Sinceridad brutal.

6 – Bronski Beat – Smalltown Boy (1984)

Jimmy Sommerville. Ese encantador clon de Tintín, pero en versión izquierdosa y abiertamente homosexual. El incansable activista que demostró que lanzar eslóganes no tenía por qué ser una cosa aburrida y que de hecho era más efectivo si se hacía a ritmo de Hi-NRG.

7 – The Smiths – Heaven Knows I’m Miserable Now (1984)

El Morrissey joven e inadaptado que hacía cola en la oficina de empleo definitivamente no es el de ahora. Y era más creíble. Una de sus mejores perlas contra el credo yuppie de la realización por el trabajo la contiene esta sátira contemporánea que es “Heaven Knows I’m Miserable Now”: “I was looking for a job / and then I found a job / and heaven knows I’m miserable now“.

8 – The Housemartins – Build (1987)

Porque de aquellos polvos vinieron estos lodos. “Build” es simplemente la mejor canción sobre especulación inmobiliaria que se ha hecho. Pop corrosivo, triste y demoledor bajo el disfraz nerd e irónico. “From meccano to legoland / Here they come with a brick in their hand / Men with heads filled up with sand / It’s build.

9 – Morrissey – Margaret on the Guillotine (1988)

En su debut en solitario Morrissey mandaba a la dama de hierro nada más ni nada menos que a la guillotina y se alegraba por su muerte con 25 años de adelanto.

10 – Aztec Camera – Good Morning Britain (1990)

Por su fecha y título, bien podría ser la canción-balance del thatcherismo. Una de las mejores sátiras sobre una sociedad británica a la que se deja por imposible: “Jock’s got a vote in Parochia / Ten long years and he’s still got her / Paying tax and and doing stir / Worry about it later.” O estos otros demoledores versos: “From the police cell to the deep dark grave / On the underground’s just a stop away / Don’t be too black, don’t be too gay / Just get a little duller.”

(You are my) guitar hero

Doncs sí, ja n’hi ha prou de tant tecno i ja és hora de reivindicar els que, musicalment, sempre han estat en un segon terme, a l’ombra d’una gran estrella. Sí, parlem dels herois de la guitarra: penso en el paper de Johnny Marr en l’ascens del divo Morrissey, The Edge en l’ascens del messiànic Bono o Mick Ronson en el del camaleó Bowie (què seria del Ziggy Stardust sense Mick Ronson???). En definitiva, grans guitarristes que han aplanat el camí perquè les grans estrelles per a les que treballaven esdevinguessin el que són, perquè moltes vegades darrera d’un gran divo del rock’n’roll hi ha un pacient artesà de les guitarres. Aquests tres que he citat per a mi formen una tríada celestial. Hi podríem ajuntar Robert Fripp i segurament algun que em deixo.

Però per a mi el déu absolut de la guitarra és Johnny Marr. Poc importa que la seva carrera post-Smiths sigui digna d’un capítol d’Expedient X o Cuarto Milenio: resumint, molta dispersió, molta col·laboració estel·lar, molt cameo oportunista i poca brillantesa. L’última notícia és que després de fitxar per Modest Mouse, Marr ha fitxat pels The Cribs, a qui dobla en edat! A Johnny Marr el redimeix el gran treball que va portar a Morrissey als altars: un guitarrista la inspiració del qual ha reconegut gent tant diferent com Oasis o Radiohead; l’home que, en plena era sintètica, va tornar a posar de moda les Rickenbacker de 12 cordes o les Telecaster i a més, sense solos avorrits i sense aires de superstar!

El meu petit homenatge passa per rescatar uns talls del concert de The Smiths el 1985 a Barcelona emès al seu dia a TV3 dins el programa Arsenal, realitzat per Manuel Huerga (sí, el director de “Salvador”). TV3 sempre ha estat “la nostra” però certament els primers anys va tenir una pretensió vanguardista que en part s’ha perdut i/o traslladat al canal 33. Bé, i sense més prolegòmens, em deixo d’off-topics! Sempre podeu consultar els enllaços per més informació!

Us passo dos vídeos i un petit comentari de cadascun a sota:

“Heaven knows I’m miserable now” és una de tantes cançons dels Smiths on la línia melòdica de les guitarres és tan important com la línia vocal i entre totes dues s’introdueix un joc meravellós. Quina lluminositat! I quin contrast irònic amb la lletra, irònica de per sí…

El so no és molt bo, però podem disfrutar aquesta intro tan en la línia d’arpegis “nets” de Johnny Marr i l’arrencada en clau rockabilly a partir del minut 1:25. A Johnny se’l veu disfrutar com un nen! A més, al minut 2 Manuel Huerga ens introdueix una bonica sorpresa… Per cert, tots els talls del concert dels Smiths emesos al programa “Arsenal” els podeu trobar a Youtube fent la cerca: “the smiths 1985 barcelona”.


Però no podia acabar aquest petit homenatge sense fer referència a la meva pròpia vida. En plena adolescència vaig tenir una fal·lera per aprendre a tocar la guitarra els resultats de la qual van ser, no cal dir-ho desastrosos. Cap als 15 anys vaig deixar el Casio per la guitarra espanyola i vaig començar a intentar amb més o menys fortuna a reproduir els riffs i acords dels meus guitarristes favorits. És curiós que com més “hard” sonaven, en realitat eren acords més fàcils de tocar (per exemple Nirvana), que descobreixes coses com que The Edge, fora dels efectes de so o de la seva impressionant velocitat d’execució,  juga amb ben poques notes i ben faciletes de tocar (en quant a la mítica velocitat de The Edge, mira que jo em mato a palles, però la meva mà dreta, la que serveix per “rascar” els acords, no té tanta velocitat, ni tocant amb pua!).

Però vet aquí que, quina injustícia divina sempre m’agradaven les cançons més difícils de tocar pels meus torpes dits! I entre les més difícils (sota una falsa aparença de simplicitat sonora) sempre estaven les melodies, arpegis, acords i riffs de Johnny Marr. Per sort i gràcies a youtube us puc oferir exemples de gent que ha reeixit molt millor que jo en reproduir la manera de tocar de Johnny de forma didàctica, mostrant bé com hem de desplaçar els dits pel màstil per tal de tocar aquests acompanyaments celestials. A més, sempre podeu fer karaoke cantant a sobre la part de Morrissey i sentir-vos estrella per un dia, tal i com cantava el susdit a “Sing your life”!

Quién te ha visto…

Ai, de l’amor a l’odi hi ha un pas, i en aquesta mena d'”amor” que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d’avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de Fanguarra Fangoria.

Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l’any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món… que, a més, em va portar a tot un món nou d’universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l’indie posterior ni l’anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles…). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d’entrada al món i l’actitud indie.

Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s’ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s’hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l’escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s’han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM…), d’altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d’altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més… ¿pena?

extret de www.elphineas.com
Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l’època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de “kitchen sink” dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D’aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball…

I el més genial de tot era la manera com traslladava l’actitud “misfit” als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent…

I ara, en què s’ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s’ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan “apassionants” com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t’has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com “How soon is now” o “This charming man”. És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l’horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s’acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.

P.S. Paris Hilton rules!