Jo ja no….

…em compro la Rockdelux.

Semblava impossible, però després de 12 anys seguits comprant cada mes, amb comptades excepcions, la revista Rockdelux (AKA Ranciadelux), aquest maig he deixat de comprar-la.

La veritat és que han estat molts anys d’amor-odi, però finalment he estat capaç de desenganxar-me! I mira que era una droga dura i xunga, la revista de marres. Veritablement hi ha hagut una actitud massoca per part meva durant massa anys. Mes rere mes donant oportunitats i gastant euros en una revista la majoria de números de la qual podria fer servir per a això:

Ara ja puc cridar, amb llibertat: Jo ja no sóc indie!

Brideshead revisited

A risc de convertir aquest blog en “reflexions d’un bibliotecari mariculte” no m’he pogut resistir de penjar aquest vídeo de Youtube. Imatges de la sèrie “Retorno a Brideshead” amb “All of my heart” d’ABC al fons.

Grans moments (homo)eròtics del cinema

Estava comentant l’altre dia a l’excel·lent blog d’en Ferran (Max Aue), sobre la peli Mort a Venècia de Visconti a propòsit de l’adaptació operística que s’ha fet al Liceu. Vaig fer una reflexió sobre el cinema dels 70, tan poc reivindicat. Pensava no només en l’últim Visconti, sinó en Passolini, Fassbinder… Tot seguit, m’he donat compte que un nexe entre tots tres és l’homoerotisme… què hi farem, si “tiran más dos tetas…” (bé, en el meu cas seria una cosa així com “tiren més dos ous que vint bous”).

Decidit a pujar el voltatge d’aquest blog i a reivindicar a dos heterodoxos anglesos, el director Ken Russell i l’escriptor D.H. Lawrence, us passo un fragment mític de “Women in love” (1969). Efectivament, ho heu endevinat, la pel·lícula és com tantes altres una adaptació d’una novel·la. De D.H. Lawrence, “profeta de la sang i del semen”, només m’he llegit l’amant de lady Chatterley, mig en anglès, mig en català (viciós que és un, que anava alternant l’original i la traducció segons m’anava avorrint). Però realment va ser una lectura inspiradora.

De fet, l’escena és com una sublimació de l’amistat heterosexual, però perdoneu que ho trobi un tant homoeròtic… de fet jo crec que ho és, que l’escena de la baralla representa una sublimació del desig homoeròtic dels dos personatges. La part forteta la teniu a partir del minut 1:30 aprox. I aquí teniu la versió en castellà (amb l’escena de la lluita grecoromana suprimida).

I perquè veieu que Fassbinder tampoc es tallava un pèl, us passo també un trailer de “Faustrecht der Freiheit” AKA “La ley del más fuerte”. De fet, Fassbinder mateix surt nu a la pel·lícula (no en el tràiler, però per compensar teniu un bon maromo al minut 1):

I per contrastar, i donar una mica de glamur a la sobrietat de “Faustrecht der Freiheit”, un tràiler de l’ansietat de Veronika Voss, pel·lícula que té més d’una trama que ha “inspirat” molt a Almodóvar. De fet, Marisa Paredes sembla sortida d’una peli de Fassbinder. “Veronika Voss” té poc d’homoeròtic però la història que narra d’una diva en decadència avui dia es podria veure com un biopic de Mónica Naranjo… I a més el protagonista masculí, Hilmar Thate, és un dels meus sex-symbols. Quan era jove, és clar.

Quién te ha visto…

Ai, de l’amor a l’odi hi ha un pas, i en aquesta mena d'”amor” que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d’avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de Fanguarra Fangoria.

Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l’any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món… que, a més, em va portar a tot un món nou d’universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l’indie posterior ni l’anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles…). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d’entrada al món i l’actitud indie.

Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s’ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s’hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l’escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s’han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM…), d’altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d’altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més… ¿pena?

Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l’època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de “kitchen sink” dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D’aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball…

I el més genial de tot era la manera com traslladava l’actitud “misfit” als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent…

I ara, en què s’ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s’ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan “apassionants” com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t’has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com “How soon is now” o “This charming man”. És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l’horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s’acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.

P.S. Paris Hilton rules!