Sempre he trobat l’11 S, especialment la tarda de l’11 S, un dia avorridot i trist (òbviament la tarda de l’11 de setembre de 2001 no va ser tan avorrida, per motius obvis). Segurament aquesta consideració de dia avorrit es degui a què era l’últim dia festiu abans de la tornada a escola i que això ha quedat enquistat en el meu subconscient.
La veritat és que a mi la independència i l’autodeterminació me la suen completament (simètricament, la pertinença a Espanya, la defensa de la “constitució” i de la llengua castellana tampoc em genera cap mena de trempera ni la més mínima solidaritat). Vaja, que a dia d’avui no signaria un manifest ni pel “dret a decidir” ni per la “lengua común” o la “defensa de la constitución”. No cal dir que no segueixo cap dels actes de l’onze de setembre.
Pateixo en silenci, com si de molestes morenes es tractés, la meva condició de català. Perquè la veritat haver d’aguantar determinats messiànics i sectaris independentistes i a la vegada aguantar les ínfules castellanistes i espanyolíssimes de molts “no nacionalistes” hauria de tenir premi! Parafrassejant Morrissey: “Catalonia is mine, and it owes me a living!“.
I ja que estem, visca Catalunya! Això sí, la tarda de l’11 S, una tarda tonta festiva de final d’estiu, continuarà tenint sempre per mi aquest estrany toc d’spleen.
Això és més vell que l'anar a peu 