Tag Archives: madonna

Records dels 90 (I)

Fa unes setmanes, glamboy69, AKA arqueòleg glamurós, em va emplaçar a escriure alguna cosa sobre els 90. La veritat és que he fet bastant repàs musical dels 80 i sobre els 90 no tant. I no serà per música de l’època que escolti, però és que em costa més sentar càtedra i parlar de moviments, corrents i tot el rotllo aquest. Més que res que jo puc dir que si jo hagués estat jove als 80 (que no ho vaig ser, que era nen, que em van agafar entre els 4 i els 13 anys) jo hagués estat tecnopopero, neoromàntic, amant del cutrepunk, una mica sinistre, postpunk i indie en el sentit què s’entenia a mitjans dels 80 (c86, sarah records, smiths, jesus and mary chain, etc.).

Dels 90, no puc dir ni que fos shoegazer, ni grunge, ni britpopero, ni integrista de la música electrònica, ni bakala, ni trance, ni triphopero, ni hiphopero, ni r&b. I no obstant, els vaig viure molt intensament, com no podria ser d’una altre manera, doncs em van agafar en la “flor de la vida”, dels 14 als 23, lapse d’edat decisiu on els hi hagi pel desenvolupament personal d’una persona (l’éducation sentimentale que diria Flaubert).

Let’s start from the beginning

El canvi de dècada jo el vaig viure com una revolució llargament esperada. Ja dos anys abans vaig viure intensíssimament la moda tonta de l’acid house. I certament ja abans del canvi de dècada em vaig convertir en un amant de la música electrònica pre-bakala, rotllo house i “baggy”. Clar que van arribar Chimo Bayo, la ruta del bakalao, el del mechero de la sole, la música trance i ho van destroçar tot.

Certament, els començaments de la dècada dels 90 són un moment que m’horroritza i m’atrau a parts iguals. L’època horrorosa de les “mama-chicho”, de la “quinta marcha” i “hablando se entiende la basca” i els flequillos horrorosos de Penélope Cruz i Jesús Vázquez (pentinat que va fer furor, jo mateix portava flequillo a l’estil Jesús Vázquez entre 1990 i 1992). Nens i nenes que llegiu aquest blog, recordeu que parlem de la prehistòria, aquella època en què Jesús Vázquez era suposadament hetero.

De qui més fan vaig ser a l’època era dels Depeche Mode de l’època Violator. També vaig viure amb devoció els començaments de Fangoria, ja sabeu aquella era pre-vulcana i vulcana en què era realment alternatiu ser fan de Fangoria… Una de les cançons favorites de l’època del meu xicot és el “groove is in the heart” de Deee Lite. Fangoria els van recopiar descaradament a “Hagamos algo superficial y vulgar”, i per a mostra, un botó:

Què petardos eren Deee Lite… quins temps…

I aquí la prova de les “inspiracions” de Fangoria:

Un altre element de la banda sonora de l’època és la Madonna putón del “justify my love” i sobretot l’Erotica, que em recorda tant a quan anava a les tardes bollycao de la discoteca metro, en què et regalaven un bollycao a l’entrada. Bollycao i cubata per berenar diumenge per la tarda amb l’erotica de fons…

I de cop…

…els 90 que tan electrònics van començar es van convertir en guitarreros. Era encara l’any 1991, però la bomba va esclatar per aquí el 92-93. De cop i volta tots els moderns van tornar a les guitarres, òbviament “smells like teen spirit” va tenir la culpa, però tot i que Nirvana m’agraden força, jo sempre em vaig sentir més shoegazer que grunge. Distorsió i psicodèlia, però amb bases poppies. Tot el que no fos grunge trigava bastant a arribar aquí. Per exemple Teenage Fanclub els vaig descobrir el 93 i My bloody Valentine el 94. No em puc estar de postejar dos youtubes d’alguns dels meus guitarrejos preferits de l’època:

Què poppies i què macos els Teenage Fanclub. I ara prepareu-vos, els que es maregin que prenguin un biodramina. Melodies celestials però que maregen… cortesia de My bloody Valentine. 13 anys més tard Sofia Coppola en faria d’algunes cançons banda sonora de “Lost in translation”. El millor grup dels 90?

…”de niño a hombre”

Doncs sí, igual que la Chábeli Iglesias, tot i que la pubertat ja l’havia passat feia 2-3 anys. Recordo amb especial devoció aquest disc tan aspre, abstracte i poètic, que em va atrapar en una època solitària i entre les cançons del qual vaig redescobrir noves dimensions de la meva individualitat. Sí, REM sonaven a “los 40”, però el 1992 com una crisàlida va sortir una nova dimensió de mí, més autèntica, més individual, més personal. “Automatic for the people” va ser la meva particular cerca introspectiva de quan compleixes, desorientat, 16 anys i descobreixes que les respostes són més senzilles del que semblen i són a l’interior, ben endins.

To be continued…

…quan torni d’Escandinàvia!

Anuncis