Els meus discos dels 90’s (IV)

Ara, seriosament…

Dubstar – Disgraceful (1995)

El costum de regalar música és en vies d’extinció, però als 90 era una bona alternativa de regal. L’inconvenient és que no sempre és fàcil encertar-la i menys si es tenen uns gustos tan personals com els meus, que en la mateixa sessió escolto punk i música chochi-disco. Crec que si fos DJ la gent fliparia. Com m’agradaria treballar a l’arena classic i punxar “Lady Champagne” de Bibi Andersen entre cançons de Pixies i Sonic Youth, seguit de “La noche no es para mí” de Video!

I què té a veure això amb Dubstar? Doncs que realment va ser el CD que m’han regalat que més m’hagi agradat mai (dubto que algú me’n regali més en la vida, sent un format en vies d’extinció) i que certament Dubstar és un dels grups més eclèctics (i més pop) dels 90.

Liderats per Sarah Blackwood, que és una de les poques cantants angleses indies que canta en una deliciosa i cultivada entonació “BBC” amb un toc d’accent del nord (pronuncia “up” amb la “u” tal com sonaria en català), no tenen, doncs, res a veure amb el garrulerisme britpopero de l’època. Sobre el tema lletres no insistiré molt, però són veritablement intel·ligents, Morrissey ben segur en seria un gran admirador i més quan Sarah li dedica aquests versos: “If the man you’ve grown to be / is more Morrisson than Morrissey / I’ll tell you straight as we undress / that things got better when you left”. I és que no hi ha color, jo em també em tiraria abans a Morrissey que a Jim Morrison: Does the body rule the mind or does the mind rule the body?. En definitiva, “Disgraceful” és abans que res pop femení, ben vermellós, amb un vermell que no saps ben bé si és de pintallavis carmí o de sang de menstruació. Pop ensucrat però tremendament depriment. La joia de revolcar-te en les pròpies misèries. Una gran tradició britànica, que arrenca del kitchen sink dels 50 i 60.

A mig camí entre el mainstream i l’indie, és un disc equilibrat i equidistant entre el pop anglès clàssic a l’estil Smiths i les tendències més trendies dels 90 (els tocs trip hop o groove del disc estan molt ben trobats). No deixa de ser curiós que Sarah Blackwood es convertís, en els 2000’s, al technoclash amb el seu projecte actual, “Client”.

Tenir el CD original és un avantatge, doncs l’artwork mereixeria un extens comentari, no només per la inquietant portada (un conillet de peluix fúcsia amb una espècie de tall o cosit que… sí, no us equivoqueu, té forma de vagina). Completen la iconografia de l’àlbum ninos de goma decapitats amb un tub transparent que uneix la boca i l’anus, espermatozous amb cap de maduixa, gossos pequinesos passats per la perruqueria canina, figuretes comprades en botigues de “xinos”, margarites… tot ben kitsch i amb uns colors ben llampants, molt 90’s tot plegat.

Temes imprescindibles: Stars, Not so manic now, Anywhere, The day I see you again, Just a girl she said, Not once not ever, Elevator song, St. Swithin’s Day (gran, gran versió d’un original de Billy Bragg).

FELIÇ 2009 A TOTS ELS MEUS LECTORS!

Els meus discos dels 90 (III)

I continuem amb el repàs dels 90 per donar pas a unes dives injustament maltractades pel món indie. Doncs no, senyors que llegiu la RDL i porteu ulleres de pasta: heu de saber que darrera la imatge de nyonya o subnormal hi ha uns dels discos amb més qualitat i més matisos de la dècada. Unes veritables joies que tot indie ha de tenir a casa. Enriute’n tu de Björk o Sonic Youth!

Laura Pausini – Laura Pausini (1994)

El debut que va causar un terrabastall en el pop femení. La revolució que les punks, Madonna, les riot grrrrrls o Courtney Love no van saber fer. L’himne definitiu del pop feminista i transgressor: “Se fue”. Com? Que no us sembla transgressora? Això és que no llegiu el blog de fan fatal i no sabeu que la veritable modernitat és l’opus i la caspa de la Christina Lifting i la Cope!

Céline Dion – Let’s talk about love (1998)

El disc més revolucionari i transgressor dels 90. Enriute’n tu de Radiohead. La música pop semblava adormida després del grunge i el britpop, però va arribar ella amb la seva alternativissima BSO de Titanic i va canviar les regles del joc. Céline és la diva alternativa par excellance i si no només cal que mireu aquest vídeo:

I deixo pel final el veritable i DEFINITIU disc dels 90. Aquell que va transgredir fins límits insospitats. Sí, sé que no us podeu resistir. Per desvelar el misteri, només heu de clicar aquí.

Els meus discos dels 90 (II)

No, no m’he dormit als llorers, el que passa és que estava enfeinadíssim amb la UOC i les obligacions maritals.

Seguim amb el meu particularíssim repàs als 90. M’agradaria insistir en què no faig una tria del millor, sinó que parlo d’uns discos que en el seu moment (o a posteriori, que molta música bona la descobreixes anys més tard) m’han marcat en la meva vida per algun motiu… i el motiu pot ser sentimental o bé purament musical, banal o profund… la questió és que són els discos de la dècada que més m’han acompanyat.

Nirvana – In utero (1993) / Hole – Live through this (1994)

Dos discos pòstums. Sí. Dos discos que tanquen dues èpoques. Dos discos que superen els estils que els van fer possibles i obliguen als artistes acomodats a canviar de xip. Dos discos que reconeixen el fracàs del grunge i del rock independent per canviar les regles del negoci musical i el fracàs del punk feminista per canviar el patriarcat en el rock.  Dos discos que són el millor fruit del curt matrimoni entre Kurt Cobain i Courtney Love (1992-1994), perquè… pobreta Frances!

Doncs sí, Kurt Cobain va liquidar i finiquitar el grunge un any abans de fotre’s un tret, encara que llavors ningú ho sabia i pràcticament ningú hi va parar atenció (jo tampoc, estava en una altra ona). I Courtney va superar el moviment Riot girrrrl en un moment en què el pop femení independent ja no necessitava manifestos, gràcies al triomf comercial d’artistes arriscades (en coordenades musicals molt diferents) com Björk, PJ Harvey o Beth Gibbons (Portishead).

“In Utero” no és que sigui un disc difícil, és que té temes que són un veritable conyàs. I certament, tampoc és 100% el disc que volia haver fet Kurt Cobain (que encara l’hagués fet més atonal i sorollós). Això sí, en els mig temps i en les poques concessions que fa a la comercialitat (si és que es pot dir que “In utero” té temes comercials) és on trobem el Cobain més perdurable (Pennyroyal Tea, Dumb…). Per no parlar de què “Serve the servants” és una de les millors arrencades d’un àlbum que conec, o de com Kurt parodia el hit del grup “Smells like teen spirit” (1991), utilitzant els mateixos acords a “Rape me”. I sí, és per motius extramusicals que tots coneixem, però a qui no li agafa un calfred quan Kurt rima “married” amb “buried” a “All apologies”?

Sobre “Live through this” i la diva que suposadament el va fer possible (encara es discuteix el paper que va tenir el difunt Kurt Cobain en el disc de la seva dona) Courtney, ja vaig escriure aquest post.

Us deixo una foto del matrimoni que, per bé o per mal, va canviar la història de la música popular.

John i Yoko? No, Courtney i Kurt!

P.S. Sí reconec que aquests dos discos que he tret són molt coneguts. Ja us treuré alguna raresa que tinc preparada, tranquils…

Last fm no deixa de sorprendre

Aquests són els meus 15 temes més escoltats. La veritat és que alguns són fins i tot una sorpresa per a mi… S’ha de dir que el sistema de last.fm no és perfecte, ja que moltes cançons que has posat que t’agraden no te les posa mai i, en canvi, hi ha cançons que sempre es repeteixen. Diguem que quan et saltes una cançó, no compta a les estadístiques. O sigui que aquest és el top de cançons que last.fm m’ha ofert segons el meu perfil i que jo he escoltat senceres de principi a fi:

1		Prefab Sprout – Bonny		16
1		Marine Girls – Lazy Ways		16
3		Everything but the Girl – Missing		15
3		Japan – Adolescent Sex		15
3		Tracey Thorn – New Opened Eyes		15
6		Marc Almond – The Stars We Are		14
6		Pink Industry – State Of Grace		14
6		Hole – Asking For It		14
9		Alaska y Los Pegamoides – La Tribu De Las Chochoni		13
9		Le Mans – Mi novela autobiografica		13
9		Baccara – Sorry, I’m a Lady		13
9		My Bloody Valentine – When You Sleep		13
9		Morrissey – I’m Not Sorry		13
9		The Byrds – It Won’t Be Wrong		13
15		Paris Hilton – Stars Are Blind

Sorpresos?

Doncs encara més sorprenent són les cançons que em va oferir last.fm ahir al vespre, totes en una onda ultraindie estil Sarah records:

Temas escuchados recientemente

Configuración | Integrar |

		14 Iced Bears – Inside tema completo			Ayer 6:16pm
		Bunnygrunt – Here Come the Vampires			Ayer 6:08pm
		The Sea Urchins – Pristine Christine			Ayer 6:05pm
		Tullycraft – The Punks Are Writing Love Songs			Ayer 6:02pm
		Another Sunny Day – Horseriding			Ayer 5:59pm
		Even as We Speak – Goes So Slow			Ayer 5:56pm
		The Pastels – Sign Across Me			Ayer 5:53pm
		Shop Assistants – All That Ever Mattered			Ayer 5:51pm
		The Field Mice – This Love Is Not Wrong			Ayer 5:48pm
		Morrissey – Hairdresser on Fire			Ayer 4:34pm

Evidentment qui més qui menys coneixerà Morrissey, però dono premi a qui conegui algun dels altres grups de la segona llista! Crec que m’està agafant un orgasme ullerapasta! Sóc fan de grups ultrarars que només conec jo!