Haig de confessar que una de les meves aficions freaks (i la de molts catalans, pel que sembla) són les llengües minoritàries d’Europa. Navegar per blogs occitans, llegir articles de la wikipedia en baix alemany (Plattdeutsch, que en diuen per allà) o en suabi, webs ultrarares en emilanoromagnolo o piemontès…
La majoria d’informació que trobes en aquestes llengües és força previsible, doncs quasi totes es queixen de la situació precària de la llengua que si l’opressió de les llengües estatals i aquest discurs que tant ens sona als catalans. Vaja, res de nou sota el sol.
Cal dir que tinc una dèria especial per l’occità, no tant perquè em caiguin bé els gavatxos sinó per la seva sonoritat. És una pena que aquesta baula (“eslabón”) perduda a mig cami del català, el francès i l’italià es perdi. Bé, sempre ens quedaran els poemes de Jaufré Rudel o Guillem d’Aquitània.
La qüestió és que l’altre dia, navegant per la miniblogosfera occitana (que de seguida te la coneixes tota de pe a pa, deuen ser uns 20 bloggers en tot el món) em vaig trobar una publicitat d’una botiga de samarretes (en occità of course) que m’ha impactat:
Què esperen per fer un anunci així en bable o aragonès? Qui sap? Potser el màrqueting sigui el que salvarà les llengues en extinció!
Això és més vell que l'anar a peu 