Mis discos de 2013

Me hago viejo. Cada año me produce más pereza seguir la actualidad musical y, al mismo tiempo, voy descubriendo joyas ocultas del pasado (porque si tengo que ser sincero, mi disco del año ha sido el genial debut de los pioneros del electro-samba Antena, ni más ni menos que de 1982). Pero para no faltar a la tradición y obligarme a escribir aunque sea unas líneas en este basurero mío llamado “Més vell que l’anar a peu”, he aquí mi personal lista de mis 5 discos de 2013.

5 – Prefab Sprout – Crimson / red

Paddy McAloon es y está aún más viejuno que yo. Este 2013 ha demostrado que como compositor pop sigue siendo uno de los mejores y que, igual que servidor, sigue siendo un ñoño y un pavo sin remedio. En las propias palabras de Paddy “Guess this world needs its dreamers“. La única pega que le pondría al disco es la autoproducción casera, que, en contraste con la producción suntuosa de las grandes obras de Prefab Sprout, sale bastante mal parada. Eso sí: canciones, canciones y canciones. Todo un regalo a estas alturas.

4- Veronica Falls – Waiting For Something To Happen

Durante el último lustro, las nuevas bandas británicas que han ido surgiendo me han ido aburriendo sobremanera y he tenido que recurrir a la otra orilla del atlántico para apreciar nuevos talentos (Real Estate, The Pains of Being Pure at Heart, Girls, John Maus, o, sin ir más lejos, mi top 1 de este año…). Una de las pocas excepciones es esta banda escocesa, que a mí personalmente me recuerda tanto, en sus perversos juegos vocales chico-chica, al indie escocés de otras épocas como The Vaselines o The Pastels.

3 – My Bloody Valentine – m b v

Por mucho que digan, después de 22 años de silencio esto no es el nuevo “Loveless”, no porque “m b v” no sea un disco innovador ni atrevido sónicamente, ni porque igualmente esté cuidado hasta el último detalle, como la obsesión de Kevin Shields manda. Es el cambio de época. En 2013 este disco no define a su tiempo, ni a su década. Tampoco “Loveless” lo pretendía, pero lo hizo. “m b v” es un disco de belleza abstracta, es y no es pop, repele y atrae, te “coloca” pero a la vez te pone los pies en el suelo. Y eso si te lo da un disco ya es mucho. Como se puede leer en un comentario de youtube: “puro orgasmo y bellaquería”.

2- Daft Punk – Random Access Memories

Lo de echar la vista atrás a los años gloriosos de la música disco no solo lo hizo Madonna en su “Confessions on a dance floor”: lo han hecho todos, así que nada reprochar a Daft Punk, que llevan haciendo más de lo mismo desde 1997, sin complejos y con todo el morro. Ahora, con una impresionante nómina de colaboradores de lujo entre los que evidentemente destacan Nile Rodgers y Giorgio Moroder. El resultado: música para las masas. Y, para que no se diga, no pongo el single más radiado de todo el año, sino otra de las joyitas del álbum:

1 – John Grant – Pale Green Ghosts

Si su debut en solitario de hace un par de años tenía predominantemente un toque 70s, John Grant, el mayor capullo que te encontrarás jamás, ha abierto su paleta a sonidos más ochenteros y sintéticos en su segundo disco (como en la canción que da nombre al álbum o “Sensitive New Age Guy”), sin tampoco renunciar a ese sonido orgánico tan setentero que volvemos a encontrar en la mayoría de cortes. O sea, que ni disco continuista, ni disco rompedor, sino todo lo contrario. El resultado es un álbum lleno de buenas canciones, con letras que a mí me importa un comino si son sinceras o no, pero que están bien montadas, funcionan, te llegan y comunican ALGO. De eso se trataba en el pop. Parafraseando a Morrissey: canciones que dicen algo sobre ti y sobre tu vida. Ha sido un amor a primera vista. Muy por delante del resto de los aquí reseñados.

Discos internacionals 2011 (2a part, del 5 a l’1)

[Actualització: al blog de l’arqueòleg glamurós hi ha la meva llista al costat de la seva (i les àcides crítiques que ens fem a les llistes respectives). Hi ha una entrada nacional (Doble Pletina) i les altres meves 4 entrades són extretes d’aquesta llista. Ho podeu consultar a: https://glamboy69.wordpress.com/2012/01/02/top-millors-albums-musicals-de-2011-rafa-vs-arqueoleg/]

5. DESTROYER – KAPUTT

Ja fa quasi 15 anys, Astrud parodiaven la lleugeresa del moderneo de l’època a la seva mítica cançó “Todo es lounge (mi vida es Lynch)“, que era una burla despietada a l’auge que van tenir gèneres com el lounge o el chill out a la segona meitat dels 90. Darrerament el lounge s’ha tornat a posar de moda, si és que mai ho va deixar d’estar, l’únic que ara amb clares picades d’ullet als 70 i als 80. En tot cas, el lounge (“palabro” modern que no deixa de designar  el que tota la vida ha estat la música de saló) és, en efecte, un gènere controvertit i generalment poc apreciat.

Ara bé, si com el canadenc Destroyer (alies de Dan Bejar) ets capaç d’agafar el millor de Roxy Music i Steely Dan, posar-ho en una atmosfera suggerent i onírica que mai et deixa de causar una sensació d’estranyesa i fer-ne cançons basades en riffs enganxosos, però amb estructures poc òbvies, potser, i només potser, des de la banalitat i la lleugeresa més absolutes estàs roçant la genialitat.

4. THE DRUMS – PORTAMENTO

Haver aconseguit que una cançó del teu primer àlbum hagi estat un hit és una arma de doble fil. Per un costat, tractant-se d’una banda de pop independent com The Drums, va ser tota una benedicció que “Let’s go surfing“ fos la cançó de l’any 2009, perquè els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. Però per un altre costat: com et planteges el difícil repte del segon disc?

The Drums han aconseguit el difícil equilibri entre continuar tenint un so reconeixible (són una de les bandes americanes com ara Girls que han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90) i no repetir-se. I han aprovat el repte amb nota. Els perd massa l’estètica, d’acord. Però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011. I, sent uns vintanyers, els auguro un gran futur musical.

3. GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

Una de les coses que em fascina de Girls, la banda californiana formada per Chris Owens i Chet White, és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Admiro la seva falta de complexes per abordar nous estils i el fet que la seva credibilitat artística no està tant en la fal·lera per sonar modern sinó en l’espontaneïtat de fer absolutament el que els rota.

Corrien el perill de ser considerats un “one hit wonder” després de signar fa dos anys una cançó pop tan rodona com “Lust for Life” (aquí podeu veure la versió no censurada del clip). Però aquest 2011 ens han deixat amb la boca oberta amb dues grans sorpreses. Primera, signar un discàs ple de migs temps, on mostren una maduresa impressionant a pesar de la seva joventut: definitivament són poc originals, però han demostrat que roben millor que ningú dels grans clàssics. Segona, el single-homenatge a Lawrence (Lawrence Hayward, líder de la banda indie de culte Felt) que acaben d’editar just fa unes setmanes.

Sens dubte, el meu desig musical per aquest 2012 és que Chris Owens no es converteixi en el nou Kurt Cobain.

2. JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

Hero or villain? John Maus s’ha convertit probablement en la figura més controvertida del pop internacional aquest any (Lady Gaga? no em feu riure…). Tot i que porta ja uns anys en escena, no ha estat fins el 2011 amb l’excel·lent “We must become the pitiless censors of ourselves” que aquest artista nordamericà ha obtingut el ressò que mereixia.  Com a conseqüència lògica, els festivals indies més cool de tot el món no han dubtat en contractar-lo, entre ells el Primavera Club, amb un memorable concert al Círculo de Bellas Artes de Madrid que va causar gran escàndol.

I és que en tota l’extensa gira que ha fet aquest any John Maus s’ha cagat, literalment, en tots els moderns del món que paguen per veure’l i s’hi ha rigut a la cara. Els seus concerts són, realment, una estafa: ni més ni menys. No hi busqueu coartades artístiques. Bé, Lady Gaga fa el mateix i cobra les entrades com 4 cops més cares, i no ha causat la mateixa indignació. Serà que els indies tenen (tenim) la pell molt fina?

Factors extramusicals a banda, s’ha de dir que John Maus ha tret un discàs, personalment  crec que el millor de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light” o “Quantum leap“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division (un dels seus referents sonors més clars) ha aconseguit hipnotitzar-me i obsessionar-me.

Així que la resposta al dilema és: sí, John Maus és a la vegada, el malvat i l’heroi de la pel·lícula.

1. REAL ESTATE – DAYS

Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic, perquè se sent bastant la petja de guitarristes britànics com Maurice Deebank o Johnny Marr.

Sigui com sigui, davant de tanta vacuïtat i tanta sobredosi  de textura en el pop, s’agraeix un disc profund, ambiciós i sobretot cuidat al més mínim detall, amb una producció majestuosa. A veure, no és un “Murmur” d’aquells que et poden canviar la vida quan els escoltes, però és el disc de 2011 que s’acosta més a aquest concepte. Perquè la música popular ben feta pot proporcionar molt més que la mera evasió. Perquè al final tot es basa en una cosa a la vegada tan simple i difícil com fer bones cançons. Un disc per gaudir d’un matí solejat d’hivern.

All those wasted miles / all those aimless drives through green aisles / our careless life style / it was not so unwise, no

Real Estate: Revenge of the Nerds

Discos internacionals 2011 (1a part, del 10 al 6)

10. TREMBLING BLUE STARS – CORRESPONDENCE

Siguem realistes: Robert (Bobby) Wratten és un complet desconegut, aquí i al Regne Unit. Però aquest senyor és un dels meus grans mites personals. Arribaria a fer veritables bogeries per tan sols poder conversar quinze minuts amb ell. Quan tenia vint-i-pocs anys i internet tot just acabava d’arrencar, encarregava que em portessin els seus discos directament des d’UK, en un grau de mitomania que només era superat per la meva fal•lera per Morrissey i els Smiths.

Resumint: Bobby és un dels grans, i la veu i ànima de tres bandes imprescindibles en el pop independent: The Field Mice, Northern Picture Library i Trembling Blue Stars. Era 1988 quan va editar el seu EP de debut amb The Field Mice (“Emma’s House“), on en 4 cançons sintetitzava tota una manera d’entendre la música pop. I sí, essencialment el seu univers ha continuat sempre sent el mateix, sense que per això un tingui la sensació que s’ha repetit o ha deixat d’evolucionar (tant de bo Morrissey n’hagués pres nota).

Enguany, 23 anys després, Bobby s’acomiada definitivament de la música i publica “Correspondence“, el seu EP de comiat, després d’un magnífic doble LP “Fast Trains and Telegraph Wires” publicat l’any passat. A “Correspondence“, sense caure en tòpics, Bobby abandona per moments el seu escepticisme tan marca de la casa per parlar-nos amb optimisme del que encara ens queda per viure (imprescindibles “Sunrise on Mars” i “A field at dusk“). Però la desolació torna amb “A spell of songs“, la cançó que tanca el disc (i tota la discografia de Wratten), amb la veu de l’ex-companya sentimental de Bobby, Annemari Davies, sobre uns senzills arpegis que de forma gens casual arrenquen allà on acabava la que per mi és la millor cançó de desamor mai escrita: “A wrong turn and raindrops” dels Field Mice.

No es pot demanar més. Tan sols donar les gràcies al senyor Wratten per tots aquests anys.

P.S. Sent tan talifan com sóc no em podia estar d’enllaçar al grup de Facebook “Bobby Wratten Is The Most Underrated English Songwriter I Know“.

9. WASHED OUT – WITHIN AND WITHOUT

Una de les coses que més em fascina del pop americà dels darrers 3-4 anys és el fet que des de l’altra banda de l’Atlàntic rescatin de forma desacomplexada elements del millor del pop britànic i fins i tot de l’europop dels 80, tant en les seves vessants mainstream com indie. I el que em fascina més és que ho facin no per mer revivalisme, sinó per fer coses noves que ben bé tampoc pots identificar amb exactitud a què sonen. La major part de les textures que utilitzen et remeten a sons passats però la sensació general és de desubicació i l’emoció d’estar explorant terrenys nous.

Washed Out és el projecte musical d’Ernest Greene, un antic bibliotecari en atur que va decidir canviar la biblioteconomia per l’estudi de gravació. Musicalment forma part del moviment que es coneix com a Chillwave (que des de la meva ignorància m’aventuro a pensar que és una mescla de chill out i new wave). I efectivament, per la part “chill” és un disc bastant atmosfèric, bastant de banda sonora. Per la part “wave” definitivament és un disc molt vuitanter.

Sens dubte aquest és el disc més comercial dels que estan en aquesta llista, però vaja, l’any passat va tocar Ke$ha a la meva llista, encara que fos com a inocentada, així que no sé de què us queixeu…

8. BUTCHER BOY – HELPING HANDS

Ho reconec, si m’encanten Butcher Boy és per la veu de John Blain Hunt (i perquè, en general, aquest home em posa bastant burraco, encara que déu n’hi do el que s’ha engreixat últimament). Musicalment fan un pop de càmera molt agradable i artesanal. D’alguna manera fan els discos que haguessin fet els també escocesos Belle and Sebastian si haguessin seguit l’estela dels seus tres primers àlbums (els dels 90).

Butcher Boy continuen sent un projecte musical eminentment amateur, i d’aquí el seu encant, però de moment no fallen a la seva cita discogràfica cada dos anys. I que duri: aquest 2011 han demostrat que mantenen el nivell dels seus dos discos anteriors. “Helping Hands” és pop intemporal.

7. THE PAINS OF BEING PURE AT HEART – BELONG

D’acord, The Pains of Being Pure at Heart són la banda menys original que et puguis tirar a la cara. Que si còpia dels Raveonettes, que si fotocòpia dels My Bloody Valentine, que si sonen igual que els grups de Sarah Records només que passats de decibelis… Totes les acusacions que se’ls puguin tirar a la cara són certes. I?

Si els valorem pels resultats, és a dir, les cançons, el seu debut va ser un dels discos de la dècada passada (número 6 de la dècada al meu top). Ara bé, si en el seu debut el seu referent més clar era el shoegaze, ara amb “Belong” (2011) amplien la seva paleta sonora per acostar-se al grunge i, sobretot a Smashing Pumpkins. La producció corre ara a càrrec de Flood (productor de Nine Inch Nails, Depeche Mode i… o, sorpresa… Smashing Pumpkins).

Podran ser uns indie kids nyonyos. No ho discuteixo. Però personalment confio en el seu potencial i en el seu segon disc torno a apostar per ells, i l’any que ve espero tornar-los a veure en directe després que em deixessin mig sord l’agost de l’any passat a la sala Sidecar.

6. BEIRUT – THE RIP TIDE

Beirut eren una de les meves assignatures musicals pendents. Són el típic grup del qual coneixia la seva existència via Jenesaispop  o Pitchfork, però que sempre em feia massa mandra escoltar. El fet que combinin world music i folk amb pop em tirava una mica enrere, ho reconec. Però, no feien el mateix Love a l’imprescindible “Forever Changes” (1967)?

Vençuts els meus prejudicis, m’escolto el seu últim disc i què em trobo? Per sort, pocs ukeleles. Instruments de vent i teclats sintètics molt ben posats i unes cançons de pop rodones, d’aquelles que t’alegren fins i tot el pitjor dia. Per cert, si t’agraden els Manel (jo no els puc veure ni en pintura, per cert) no sé a què esperes a escoltar la discografia completa de Beirut, perquè vaja, el grup català el que es diu molt original, no ho és precisament…

I falta encara el meu top internacional del 5 a l’1… Quina emoció!

Fabulous band

Els Fred i Son han llençat un repte perquè entre els fans proposessim cançons per ser versionades per ells… doncs resulta que més o menys la meitat de la llista semifinalista que ha sortit són les que jo he proposat, ups! Ara es poden votar públicament aquí i si algú s’enrotlla, tan sols dir que la favorita de l’autor d’aquest blog és “Fabulous Friend” de The Field Mice.  Clar que totes les cançons de la llista estan prou bé. On hi ha classe, hi ha classe…