Porcentatges de bodes del mateix sexe sobre el total (dades INE 2008)

És interessant veure el diferencial entre comunitats autònomes i províncies, vegem primer les províncies:

Las Palmas (Canarias) 3,76
Guadalajara 3,73
Barcelona 3,44
Madrid 3,04
Santa Cruz de Tenerife 2,61
Málaga 2,47
Ceuta 2,44
Balears 2,42
Alicante 2,3
Girona 2,26
Tarragona 2
Valencia 1,86
Granada 1,52
Vizcaya 1,44
Almería 1,39
Lleida 1,37
Asturias 1,34
Navarra 1,31
Murcia 1,28
Sevilla 1,24
Guipúzcoa 1,24
Huelva 1,17
Huelva 1,17
Segovia 1,16
Castellón 1,01
Zaragoza 0,95
Cádiz 0,93
La Coruña 0,9
Cantabria 0,89
Zamora 0,89
Álava 0,87
Salamanca 0,86
Pontevedra 0,83
Badajoz 0,81
Huesca 0,8
Ávila 0,79
Toledo 0,79
Córdoba 0,78
Valladolid 0,72
Burgos 0,71
Ciudad Real 0,7
La Rioja 0,68
León 0,61
Ourense 0,55
Albacete 0,54
Cáceres 0,53
Melilla 0,49
Cuenca 0,44
Teruel 0,36
Jaén 0,34
Lugo 0,32
Soria 0,29
Palencia 0,28

El ranquing ordenat de CCAA quedaria (total bodes / total bodas mateix sexe / % bodes mateix sexe sobre el total)

CANARIAS 6570 210 3,20
MADRID (COMUNIDAD DE) 21793 663 3,04
CATALUNYA 30543 917 3,00
CEUTA 410 10 2,44
BALEARS (ILLES) 4295 104 2,42
COMUNITAT VALENCIANA 21001 401 1,91
ASTURIAS (PRINCIPADO DE) 5358 72 1,34
ANDALUCÍA 40326 533 1,32
NAVARRA (COMUNIDAD FORAL DE) 2757 36 1,31
PAÍS VASCO 9451 122 1,29
MURCIA (REGIÓN DE) 5789 74 1,28
CASTILLA-LA MANCHA 9861 112 1,14
CANTABRIA 3160 28 0,89
ARAGÓN 5227 45 0,86
GALICIA 11675 90 0,77
CASTILLA Y LEÓN 11534 85 0,74
EXTREMADURA 5129 36 0,70
RIOJA (LA) 1322 9 0,68
MELILLA 412 2 0,49

Anàlisi de les xifres:

Això de Guadalajara suposo que és pel “poble gai” de Campillo de Ranas on molts gais i lesbianes de Madrid i altres llocs van a casar-se.

Personalment em sorprenen (positivament) els resultats de Canàries i Ceuta i negativament els de València (por ser la tercera ciutat espanyola molt dolent resultat), Sevilla (molt per sota de la mitjana andalusa -la meitat de Málaga- i molt mal resultat tenint en compte el pes demogràfic de Sevilla capital).

També es desmitifica la importància de Chueca com a lloc de referència del col·lectiu gai en espanyol (es més un lloc d’oci i visita que de residència segons es desprèn de las estadístiques, donat que tres províncies estan per sobre de Madrid: Las Palmas, Guadalajara i Barcelona).

Per cert, ara no tinc les xifres exactes, però hi ha el doble de parelles de dos homes que de parelles de dues dones que es casen… O hi ha molts més gais que lesbianes o el mite dels gais promiscus i les lesbianes monògames és pura mentida!

I notar el diferencial geogràfic és brutal a Gran Canaria els gais i lesbianes es casen proporcionalment més de 13 vegades més que a Palencia. Realment hi ha molts llocs on és molt difícil ser gai i lesbiana i sobreviure en el dia a dia! Perquè després diguin que no hi ha homofòbia!!!

Criticar per criticar

S’ha dit que les dones són expertes en criticar-se i posar-se a parir les unes a les altres. Però això és perquè no es coneix massa la tendència a criticar el pròxim quan s’ajunta un grup homes gais en determinades circumstàncies (reunions socials, oci nocturn, etc).

Ja sé que és un estereotip i un topicàs, i que, de fet, tothom es critica, homes o dones, homos, heteros o bis. Però la gràcia d’aquesta fal·lera “criticona” de molts gais és que, per un costat, exterioritza l’enveja que tot el gènere masculí ens tenim els uns als altres (si les dones són envejoses, els homes ho som el triple i aquí no hi ha cap diferència entre homosexuals i heterosexuals) i, per un altre, a través de l’acte de motejar-se mútuament es parodien els insults que hem rebut tota la vida ja sigui a l’escola, a través dels acudits de marietes, etc.

Heus aquí una compilació de motes reals que he sentit en la meva experiència per aquests mons de déu, posats per homes a d’altres homes, of course:

La Taladro (taladrava tothom amb la seva verborrea)

La Ojalá (te mueras)

La Tía vinagre (qui no té una tieta amargada a la seva família?)

La Giganta glotona (el mote, per cruel i políticament incorrecte, no té perdó de Déu)

La Senyora Paquita (personalment m’encanta, les senyores paquites són sembre encantadores)

Hali McBeal (no, no és cap falta d’ortografia, és que el noi tenia halitosi, pobre)

La Pequeputa (baixet, però matón)

Le Mâle (d’entrada semblaria un mote positiu, però cal dir que precisament la intenció era irònica, o sigui que…)

Las Aguarrás / Las Acetona (sí ens deien així a mi i a un amic, en referència a la nostra corrosivitat, o sigui que aneu en compte!)

La rateta (que escombrava l’escaleta).

Famoses vàries: La Heidi (visca la innocència), la Aramís Fuster (recordo que era un noi que duia rastes, llegia les mans i tirava les cartes del tarot… el mote li venia al dit…), la Duquesa de Lugo (per sort del noi en qüestió, el mote feia referència als seus orígens gallecs i no al seu quocient intel·lectual), la Antonia Dell’Atte (pobres Tonis; per cert, no cal dir que a mi més d’una vegada m’han dit Raffaella Carrà).

P.S. Dedico el post a qui s’hagi pogit sentir al·ludit, mai se sap qui pot googlejar. Com es diu sovint, més val que parlin de tu malament que que no en parlin!

I love synthpop (V): combat pop

Certament, la imatge frívola que tenim dels 80 és l’oposat a qualsevol forma de compromís o reivindicació artístics. Però crec que val la pena recordar que a Gran Bretanya, a mitjans dels 80, en ple auge del thatcherisme i del pop més banal, grups com The Style Council, The Smiths, Billy Bragg o Bronski Beat a través de la iniciativa Red Wedge van arribar a posar contra les cordes al govern de la dama de ferro. I els 80 també són l’època dels últims i activistíssims The Clash (Sandinista!, Combat rock) o de l’estratègia del puny de ferro amb guant de seda de The Housemartins. Com diu Fermin Muguruza, certament va haver una època en què el pop no estava renyit amb el compromís!

Bronski Beat, a part de ser un dels introductors dels ritmes Hi’Nrg dins la música pop van ser un dels millors exponents d’aquest pop de combat. Liderats per un clon de Tintin capaç de fer falsets prodigiosos, ni més ni menys que Jimmy Sommerville, tenen l’honor de ser el primer grup completament sortit de l’armari, que jo sàpiga (tres de tres membres). Potser ara el tema ja està més normalitzat, però aquest videoclip de 1984 és tot un clàssic: Smalltown boy. Només Sommerville era capaç de reivindicar les disco-dives dels 70 i alhora llençar consignes esquerranes.

A mi m’encanta el clip. Per cert, la metàfora de les vies de tren del principi és genial! I Jimmy Sommerville està per menjar-se’l amb patates, què mono!

I aquí teniu una versió ultra-kitsch del “I feel love” de Donna Summer juntament amb Marc Almond. Petardeo i activisme gai. Com ja he dit, ara aquest clip, afortunadament, semblaria trivial, però fa 24 anys les coses no eren ben bé iguals. Boníssima l’obsessió eròtica que tenia Marc Almond amb els toreros!

Grans moments (homo)eròtics del cinema

Estava comentant l’altre dia a l’excel·lent blog d’en Ferran (Max Aue), sobre la peli Mort a Venècia de Visconti a propòsit de l’adaptació operística que s’ha fet al Liceu. Vaig fer una reflexió sobre el cinema dels 70, tan poc reivindicat. Pensava no només en l’últim Visconti, sinó en Passolini, Fassbinder… Tot seguit, m’he donat compte que un nexe entre tots tres és l’homoerotisme… què hi farem, si “tiran más dos tetas…” (bé, en el meu cas seria una cosa així com “tiren més dos ous que vint bous”).

Decidit a pujar el voltatge d’aquest blog i a reivindicar a dos heterodoxos anglesos, el director Ken Russell i l’escriptor D.H. Lawrence, us passo un fragment mític de “Women in love” (1969). Efectivament, ho heu endevinat, la pel·lícula és com tantes altres una adaptació d’una novel·la. De D.H. Lawrence, “profeta de la sang i del semen”, només m’he llegit l’amant de lady Chatterley, mig en anglès, mig en català (viciós que és un, que anava alternant l’original i la traducció segons m’anava avorrint). Però realment va ser una lectura inspiradora.

De fet, l’escena és com una sublimació de l’amistat heterosexual, però perdoneu que ho trobi un tant homoeròtic… de fet jo crec que ho és, que l’escena de la baralla representa una sublimació del desig homoeròtic dels dos personatges. La part forteta la teniu a partir del minut 1:30 aprox. I aquí teniu la versió en castellà (amb l’escena de la lluita grecoromana suprimida).

I perquè veieu que Fassbinder tampoc es tallava un pèl, us passo també un trailer de “Faustrecht der Freiheit” AKA “La ley del más fuerte”. De fet, Fassbinder mateix surt nu a la pel·lícula (no en el tràiler, però per compensar teniu un bon maromo al minut 1):

I per contrastar, i donar una mica de glamur a la sobrietat de “Faustrecht der Freiheit”, un tràiler de l’ansietat de Veronika Voss, pel·lícula que té més d’una trama que ha “inspirat” molt a Almodóvar. De fet, Marisa Paredes sembla sortida d’una peli de Fassbinder. “Veronika Voss” té poc d’homoeròtic però la història que narra d’una diva en decadència avui dia es podria veure com un biopic de Mónica Naranjo… I a més el protagonista masculí, Hilmar Thate, és un dels meus sex-symbols. Quan era jove, és clar.