15M, revolució o farsa postmoderna?

Als concentrats assedegats d’èpica en un món líquid i postmodern, bastants d’ells treintanyers entrats en canes que encara es creuen adolescents, que juguen a la revolució armats amb caríssims i bastant superflus mòbils 3-G les tarifes dels quals paguen gustosament a companyies multinacionals, èmuls de revolucions passades per pur tedi i avorriment, els aniria bé aplicar-se la famosa cita de Marx:

“Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal aparecen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez, como farsa”.

Com em riuré quan vegi els resultats electorals aquesta nit… Motius per indignar-se hi ha molts, però creem nous partits polítics, no assemblees posthippies cutres. O és que un grup que es reuneix a una plaça pot decidir el destí de 45 milions de persones? Doncs no, jo no vull que em governin ni les multinacionals ni els assemblearis. Volem més democràcia? Votem avui amb consciència i en conseqüència!

P.S. La idea del meu post la desenvolupa molt millor Enrique Dans i també Cives al molt recomanable agregador de blogs Politikon.

Crooners, o, la masculinitat en el pop (part 1)

L’estiu és un temps vulgar com pocs. En pocs dies hem hagut de suportar:

A) El garrulerio gai de l’orgull. Sí, el Pride massificat tal i com es celebra avui dia, enlloc de com es celebrava fa 20 anys, és vulgar, autocomplaent i retrògrad, ha perdut l’esperit combatiu i realment transgressor d’Stonewall. Kylie Minogue i l’estètica musculoca són coses  completament vulgars i oposades al maricultisme: definitivament la cultura gai ha perdut el vincle amb l’avantguarda cultural que va tenir fins als anys 80! La subcultura gai ja no dóna artistes universals com Andy Warhol, Keith Haring, Robert Mapplethorpe, Tom de Finlàndia, Pierre et Gilles o Jean Cocteau. I en quant a música, encara és més trist, les discoteques gais han deixat de ser els llocs pioners on anaven tots els DJ’s i caçadors de tendències, els laboratoris  on va néixer la música disco, el High Energy o el House, i s’han convertit en antres on només té cabuda la “pachanga” de pitjor gust.  Que sí, que ara estem millor que mai, però… tanta vulgaritat era el preu a pagar?

B) Les discussions bizantines eternes del nacionalisme català i la manifestació contra la sentència de l’estatut, que sí, encara que justificada, va ser una mena de cerimònia exorcista autocomplaent d’un cert independentisme que va intentar vampiritzar la manifestació i que, francament, és minoritari o si més no és el que mostren les urnes (CiU i ERC de fet voten a la pràctica contra l’independentisme tal i com van fer l’altre dia al parlament). La manifestació segurament era necessària amb un Tribunal Constitucional tan encarcarat i deslegitimat, tanta bandera, no. I els crits d’independència no eren més que crits d’impotència davant un TC autoritari, passat de voltes i nacionalista en el pitjor sentit de la paraula.

C) I per banderes, les espanyoles després del triomf de la “roja”. ¿Explosió nacionalista espanyola sense precedents o la constatació que si l’únic que uneix a Espanya és el futbol això és un símptoma de la corrupció moral, la debilitat d’esperit i l’autocomplaença tonta a la que ha arribat aquest país d’economia improductiva, bombolla immobiliària, corrupció i treball precari? En tot cas hem hagut de suportar una sobredosi de vulgaritat i estupidesa nacional només equiparable a Gran Hermano o la Belenestebanmania. Sí, odio el sobremediatisme i sobredimensionament del futbol en els mitjans de comunicació. No nego que l’esport es barreja inevitablement amb la política arreu (cosa que no m’agrada), però alguna cosa em diu que els països realment seriosos poden enorgullir-se de més coses que dels triomfs esportius, cosa que parla malament tant d’Espanya (selecció) com de Catalunya (Barça). I aquest any les ànimes sensibles hem estat de mala sort: lliga pel Barça i mundial per Espanya. Com diu Shakira:  “esto es África” i aquí tant se val que t’identifiquis amb només amb Espanya, només amb Catalunya o amb totes dues.

I què hem de fer amb tanta vulgaritat? Doncs jo us proposo un antídot que ens doni forces per la resta de l’estiu, un passeig musical per la masculinitat ben entesa, on l’elegància i la intel·ligència són les armes seductores que han utilitzat des de sempre homes de totes les tendències sexuals sobre els escenaris, demostrant que hi ha alternatives al garrulerisme futboler d’encefalograma pla. Per sort al món femení no li calen tants antídots doncs ja de per si sol mostrar més sentit comú i intel·ligència. Però al món masculí, tant l’hetero com el gai, sí que li cal certa redempció o si més no, pretenc en els dos propers posts fer una demostració empírica que es pot ser home (hetero o gai) i a la vegada ser intel·ligent i sensible. Us proposo en els propers posts un petit passeig pel món (en extinció) dels crooners, anglicisme per designar els cantants melòdics masculins que posen èmfasi en l’elegància de la interpretació, sovint amb lletres romàntiques i/o turmentades. Avís a navegants: hi haurà predomini dels anys 80 com sol ser marca de la casa, i òbviament no trobareu horrors del mainstream com Michael Bublé ni cap triunfito. Artistes invitats: John Lennon, Paddy McAloon, Lloyd Cole, Brian Ferry, Marc Almond, Neil Hannon, David Bowie, Billy Mackenzie, David Sylvian i … Morrissey (ups!).

Les províncies més “gayfriendly”… i les més “homòfobes”

Com que una imatge val més que mil paraules he decidit fer un mapa a partir de les dades del post anterior. En vermell les províncies amb més de 3% de bodes del mateix sexe sobre el total de bodes d’aquella província; en taronja, les que tenen entre 2 i 3%; en groc brillant, entre 1 i 2% i, per últim, en groc tènue menys de l’1%.

No és cap casualitat que les províncies més poblades en termes absoluts són també les que en termes relatius i proporcionals tenen més bodes del mateix sexe sobre el total de bodes: les parelles de gais i lesbianes es consoliden proporcionalment més en les províncies més poblades. Hi ha algunes excepcions significatives a aquesta regla: Cadis, La Coruña i Saragossa: tot i ser províncies molt poblades (8a, 10 i 15a respectivament) tenen un porcentatge de bodes del mateix sexe sobre el total de casaments ridícul. A la inversa, sorprenentment Las Palmas de Gran Canaria i el poble “gayfriendly” de Campillo de Ranas a Guadalajara es configuren com les capitals roses d’Espanya (les respectives províncies estan per davant de Barcelona que és la tercera i de Madrid que és la quarta!).

Porcentatges de bodes del mateix sexe sobre el total (dades INE 2008)

És interessant veure el diferencial entre comunitats autònomes i províncies, vegem primer les províncies:

Las Palmas (Canarias) 3,76
Guadalajara 3,73
Barcelona 3,44
Madrid 3,04
Santa Cruz de Tenerife 2,61
Málaga 2,47
Ceuta 2,44
Balears 2,42
Alicante 2,3
Girona 2,26
Tarragona 2
Valencia 1,86
Granada 1,52
Vizcaya 1,44
Almería 1,39
Lleida 1,37
Asturias 1,34
Navarra 1,31
Murcia 1,28
Sevilla 1,24
Guipúzcoa 1,24
Huelva 1,17
Huelva 1,17
Segovia 1,16
Castellón 1,01
Zaragoza 0,95
Cádiz 0,93
La Coruña 0,9
Cantabria 0,89
Zamora 0,89
Álava 0,87
Salamanca 0,86
Pontevedra 0,83
Badajoz 0,81
Huesca 0,8
Ávila 0,79
Toledo 0,79
Córdoba 0,78
Valladolid 0,72
Burgos 0,71
Ciudad Real 0,7
La Rioja 0,68
León 0,61
Ourense 0,55
Albacete 0,54
Cáceres 0,53
Melilla 0,49
Cuenca 0,44
Teruel 0,36
Jaén 0,34
Lugo 0,32
Soria 0,29
Palencia 0,28

El ranquing ordenat de CCAA quedaria (total bodes / total bodas mateix sexe / % bodes mateix sexe sobre el total)

CANARIAS 6570 210 3,20
MADRID (COMUNIDAD DE) 21793 663 3,04
CATALUNYA 30543 917 3,00
CEUTA 410 10 2,44
BALEARS (ILLES) 4295 104 2,42
COMUNITAT VALENCIANA 21001 401 1,91
ASTURIAS (PRINCIPADO DE) 5358 72 1,34
ANDALUCÍA 40326 533 1,32
NAVARRA (COMUNIDAD FORAL DE) 2757 36 1,31
PAÍS VASCO 9451 122 1,29
MURCIA (REGIÓN DE) 5789 74 1,28
CASTILLA-LA MANCHA 9861 112 1,14
CANTABRIA 3160 28 0,89
ARAGÓN 5227 45 0,86
GALICIA 11675 90 0,77
CASTILLA Y LEÓN 11534 85 0,74
EXTREMADURA 5129 36 0,70
RIOJA (LA) 1322 9 0,68
MELILLA 412 2 0,49

Anàlisi de les xifres:

Això de Guadalajara suposo que és pel “poble gai” de Campillo de Ranas on molts gais i lesbianes de Madrid i altres llocs van a casar-se.

Personalment em sorprenen (positivament) els resultats de Canàries i Ceuta i negativament els de València (por ser la tercera ciutat espanyola molt dolent resultat), Sevilla (molt per sota de la mitjana andalusa -la meitat de Málaga- i molt mal resultat tenint en compte el pes demogràfic de Sevilla capital).

També es desmitifica la importància de Chueca com a lloc de referència del col·lectiu gai en espanyol (es més un lloc d’oci i visita que de residència segons es desprèn de las estadístiques, donat que tres províncies estan per sobre de Madrid: Las Palmas, Guadalajara i Barcelona).

Per cert, ara no tinc les xifres exactes, però hi ha el doble de parelles de dos homes que de parelles de dues dones que es casen… O hi ha molts més gais que lesbianes o el mite dels gais promiscus i les lesbianes monògames és pura mentida!

I notar el diferencial geogràfic és brutal a Gran Canaria els gais i lesbianes es casen proporcionalment més de 13 vegades més que a Palencia. Realment hi ha molts llocs on és molt difícil ser gai i lesbiana i sobreviure en el dia a dia! Perquè després diguin que no hi ha homofòbia!!!