Les llistes que em faltaven (I): 70’s

Us recordeu de la sèrie “els meus 8 discos dels 80” amb què vaig començar aquest blog? Si no, podeu fer un cop d’ull als arxius… La veritat és que ara mateix se m’han passat bastant les ganes de fer de cutre-periodista musical amateur, que per a això ja estan molts altres que ho fan molt millor que jo. Però no em podia estar de compartir aquestes llistes, així que aquests dies us passaré les meves llistes dels meus 7 discos dels 70 i els meus 9 discos dels 90.

Comencem sens més pels 70. Lògicament, la part final de la dècada era la que havia de tenir més pes… un té l’educació musical que té…

David Bowie – The rise and fall of Ziggy Stardust (1972)

Hits imprescindibles: Five years, Starman, Rock’n’roll suicide

Val, aquesta no està al disc, però us penseu que es feien molts videoclips a l’època?

Lou Reed – Transformer (1972)

Hits imprescindibles: Vicious, Perfect day, Satellite of love (sorprenentment “Walk on the wild side” no és una de les meves favorites!)

Oi que és graciós el vídeo?

The Clash – The Clash (1977)

Hits imprescindibles (ho sento pels puristes però he triat la versió americana de l’àlbum): Clash city rockers, I’m so bored with the USA (ideal per combatre l’Obamania), Complete control i… no surt al disc, però la cara B “1977” és tot un himne: “No Elvis, no Beatles, no Rolling Stones in 1977!”

Blondie – Parallel Lines (1978)

Hits imprescindibles: One way or another, Sunday girl (genial la versió que van fer Romeos), Heart of glass.

Siouxsie and the Banshees – The Scream (1978)

Hits imprescindibles : Jigsaw Feeling, Carcass, Switch i, com no, el single “Hong Kong garden“, que de fet originalment no estava al disc.

Joy Division – Unknown Pleasures (1979)

Hits imprescindibles: Disorder, New dawn fades, She’s lost control, Interzone.

Oi que és genial aquest videomuntatge amb imatges del 2001 de Kubrick?

The Cure – Boys don’t cry (1979)

Hits imprescindibles:  Boys don’t cry, Plastic passion, 10.15 Saturday Night, So What (genial exercici dadaïsta on Robert Smith llegeix els ingredients d’un gelat), Killing an arab. Novament, per a desgràcia dels puristes trio un llançament americà d’un grup anglès. Què hi farem si els grups anglesos sempre han seleccionat millor les cançons per als seus llançaments americans!

P.S. Endevinareu els meus 9 discos dels 90? S’accepten apostes!!!

Els meus 8 discos dels 80 (II)

The Cure – Pornography (1982)

Alguna vegada t’has sentit brut? Ens entenem, brut en el sentit espiritual de la paraula? Doncs si t’agrada de tant en tant revolcar-te en el fang, Pornography hauria de ser un dels teus discos de capçalera. No és un disc que deixi indiferent, i la prova és que al seu dia la crítica el va posar a parir i que molts fans de The Cure continuen pensant que és el millor disc, no ja de la famosa “trilogia sinistra” de The Cure, sinó de tota la seva discografia. Acèrrims i detractors. Una genialitat i una estafa. “Pornography” té un so dens, magmàtic, “guarro”, que contrasta molt amb el so més atmosfèric i net de les dues anteriors entregues de la trilogia. Potser la producció és excessiva i tot, per exemple, en l’abús de l’efecte “eco” (però potser sigui precisament aquí on estigui la gràcia del disc, només cal veure la mateixa inquietantíssima foto borrosa de la portada, on distingim els tres membres de The Cure tapats amb unes caretes, mascarada macabra que ens faria pensar en la “Matança de Texas”, si no fos perquè el disc té uns altres referents completament diferents).

El disc té una arrencada abrupta amb “100 years”, potser el que més s’assembli a un single potencial del disc (tot i que el single extret fou la apocalíptica “the hanging garden”). Però el nucli dur del disc comença amb la segona cançó, “A short term effect” i les quatre posteriors. Jo moltes vegades em poso les cinc seguides i realment, atrapa. Això sí, no és un disc dels que entrin a la primera. Però és un disc rexona: “no te abandona”. El clímax arriba amb la tríada de cançons “Siamese twins”-“The Figurehead”-“A strange day”. Quin trio. Realment tot el que avui dia reconeixem com a marca de la casa d’allò “sinistre” està contingut en aquestes tres cançons. Predominen les guitarres afilades, contrapunt d’unes melodies depriments que apareixen enterrades (quasi bé esclafades) sota una mena de “mur de so”, on hi contribueix decisivament la forta presència de la percussió i el ritme en tot el disc: un baix i bateria gruixuts, primitus, quasi tribals, orgànics… res a veure amb la moda sintètica de l’època. Per acabar el disc, tenim les dues cançons amb un tractament més radical, potser massa i tot: “Cold”, dominada per un òrgan mortuori, cosa que la fa potser massa òbvia i démodé, i, sobretot, “Pornography”, les seves atmòsferes i el seu genial ús del sampler, la bateria a l’estil “m’estic caient per unes escales” i una base magmàtica de guitarres abrasives que posen fi a aquesta bacanal sonora.

I les lletres? Fantasies de mort, destrucció, sexe i violència emocional, en un disc que els seus autors van fer completament passats de drogues. Però és que això és molt més que un “walk on the wild side” à la The Cure. Primer, perquè és difícil de superar la bellesa de les lletres de “Siamese twins” o “The figurehead” i, segon, perquè jo m’inclino més per veure que el disc va ser com una teràpia per a Robert Smith, que no es va atrevir a realizar la veritable seqüela d’aquest àlbum fins 7 anys després, amb “Disintegration”. Al cap i a la fi, Robert podria haver estat un màrtir del rock més, com Ian Curtis i, de fet, la influència de Joy Division és molt present en aquest disc. Però el mateix Robert ens avisa en els últims versos del disc, qual “drama queen”, que renaixerà com l’au fenix: “I must fight this sickness, find a cure”. Per això ens afartaria amb cançons pop i sucroses durant els 5 anys següents, i que consti que a mi m’encanta el pop i m’encanten les cançons que surten en anuncis de iogurts.