Crooners (part 3): Paddy McAloon

Paddy McAloon, el Burt Bacharach anglès, és un home que sempre va estar fora de temps. De fet la seva banda, Prefab Sprout, ja estava fora de temps des del seu disc de debut, “Swoon” (1984), un treball que, tot i remetre clarament pel costat de les guitarres al pop escocès d’Orange Juice i, pels seus aires Bossa Nova i Jazz, al soft-pop que conreaven Weekend o els primers Everything But The Girl, ens ofereix un crooning i unes lletres més pròpies dels anys 50 i ens fa descobrir un personatge, Paddy McAloon, que avui, després d’una carrera plena de CANÇONS en majúscules i de romanticisme loser desacomplexat, pot autoproclamar-se, encara que sigui de forma irònica, com a “The last of the great romantics“.

(There is no Chicago urban blues / more heartfelt than my lament / for you. / I’m a liberal guy, too cool for the macho ache / with a secret tooth, for the cherry on the cake. / With a pious smile, a smile that changes what I say. / While I waste my time, / in regretting that the days, / went from perfect to just O.K.)

 

(When love breaks down/You join the wrecks/Who leave their hearts for easy sex)

 

Sempre caminant perillosament en una inhòspita terra de ningú entre l’indie i el mainstream (en qüestió de vendes sempre van ser indies) i, fins i tot designat pel NME com “el millor compositor viu”, l’era daurada de Paddy MacAloon i els seus Prefab Sprout, és la que va de 1985 a 1992 i coincideix amb el seu treball amb el productor Thomas Dolby. “Steve McQueen” (1985) o “From Langley Park to Memphis” (1988) són discos antològics quan es tracta de definir què entenem per perfecció pop. Però és que Paddy era un compositor tan prolífic que es va anar guardant discos sense publicar a la cartera, potser pressentint que en un futur la salut no l’acompanyaria. L’única pega que podem posar a la seva mestria compositora i a les justes dosis de sentiment que administra, són els excessos en la producció, però Paddy, tan poca cosa ell, i a pesar del seu dèbil fil de veu, sempre se les enginya per acabar seduint. Perquè al final el que queden són les cançons i, què carai, probablement el NME tingués raó i ens trobem davant el millor compositor viu.

(Life’s not complete / till your heart’s missed a beat / and you’ll never make it up / or turn back the clock)

Homenatge o paròdia a Bruce Springsteen? “Brucie dreams life’s a highway…” en tot cas, com diu Paddy: “some things hurt more, much more, than cars and girls” o bé “life’s no cruise with a cool chic”.

A veure, queda clar que el seu company de generació Morrissey es qui es va endur el mite. Però no hi ha dubte que Paddy és millor. I és que, com a grup, els Smiths són millors que els Sprout per la màgia amb què Morrissey i Johnny Marr combinaven els respectius talents i la capacitat de connectar sentimentalment amb tota una generació d’oients. Però extretes de context, les cançons de Paddy McAloon sempre guanyen: les lletres superen àmpliament les de Morrissey, que queda com un inculte illetrat al seu costat, i les melodies, una vegada ets capaç d’aïllar l’excès de sucre, superen les de Johnny Marr per la seva intemporalitat.

Hot dog, Jumping frog, Alburquerque: irreverent tornada per desmitificar el rei del rock’n’roll.

The sound of crying, o, la facilitat insultant amb què Paddy és capaç de fer-nos arrencar una llàgrima

Que avui dia Paddy McAloon pateixi sordera i reducció de la visió, que visqui mig aïllat com un aristòcrata retirat a la campinya anglesa amb un aspecte físic deixat (i una barba de gurú hindú), però conservant cert aire de dandy, i que darrerament es dediqui a exhumar discos prèviament descartats amb un nivell compositiu brutalment bo (“Let’s change the world with music” és un dels millors discos publicats l’any 2009… gravat l’any 1993), segurament contribueixi a fer créixer el mite (o no).

Paddy McAloon l'any 2009

I com no podia ser d’una altra manera, acabo aquest homenatge amb un enllaç d’Spotify al recopilatori que condensa la millor època dels Sprout: Prefab Sprout – A Life Of Surprises: The Best Of Prefab Sprout

Dels “Unknown pleasures” als “Guilty pleasures”

Guilty pleasure (definició de la wikipedia anglesa):

“A guilty pleasure is something one considers pleasurable despite feeling guilt for enjoying it. Often, the “guilt” involved is simply fear of others discovering one’s lowbrow or otherwise embarrassing tastes, rather than actual moral guilt. Fashion, music, and food can be examples of guilty pleasures.”

Qui no té els seus pecats musicals per confessar? M’he proposat fer-vos una petita antologia dels meus gustos més horteres:

Mónica Naranjo

Sí, definitivament s’ha tornat “loca del coño”, però ja ho estava quan va llençar al mercat el genial “Minage” (2000). Certament, no l’hauria coneguda si no l’haguessin maxacat nit rera nit en tots els garetos d’ambient els darrers anys de la dècada passada. Però per mi la revelació va ser “Minage”. No deixo de sentir una mica de vergonya en reconéixer que és una de les veus que més m’agraden i que a casa l’únic disc que ens hem comprat en l’era p2p (a part dels discos d’austrohungaro) és dos exemplars del darrer disc de la Naranjo (versió normal i deluxe, toma ya!). Com deien en una crítica, no recordo si del Rockdelux o d’EP3 ara farà 10 anys “Mónica Naranjo no canta: chilla“.

Shakira

No sé si pensaven en ella o en Malú o en Paulina Rubio quan els Chico y Chica van fer el genial “Bomba latina“, però certament aquesta dona s’ha fet un lloc entre les meves dives llatines. Sí, fa mainstream AOR i quedes fatal si vas de modern i dius que t’agrada Shakira… en la seva defensa diré que m’encanten els seus començaments la segona meitat dels 90 quan volia ser l’Alanis Morrissette llatina:

Per cert heu escoltat el seu superkitsch nou single? (Auuuuuuu). És més dolent que “La tortura” que ja és dir!

Duran Duran

De grups horteres, pijos i superficials destinats a cobrir portades de “Superpop” als 80 n’hi havia un grapat. Ara bé, que tinguessin cert talent musical potser només n’hi havia un i eren ells. A veure, no són els Beatles ni Bowie ni els Smiths, però… d’on us penseu que Franz Ferdinand van agafar la idea del rock ballable? A la seva època ja deien que Duran Duran eren una barreja entre Chic i el postpunk!

Per cert, probablement l’únic videoclip que pugui competir amb “Thriller” com a icona dels 80 és el que us poso a continuació, de la cançó “Rio” : pijerío, luxe superficial i frivolitat. Si a un extraterrestre li haguéssim d’explicar de què anaven els 80, li podríem posar aquest vídeo per resumir-ho tot en 5 minuts: el podeu veure clicant aquí.

Per altra banda als 90 Blur no haguessin aconseguit la repercussió que van tenir si no fos per aquest pastiche completament irònic que van fer del so Duran Duran:

A més, i per si se m’acaben els arguments musicals: oi que estaven bons? Per cert la portada del seu millor disc, “Rio” (1982), que podeu veure més amunt, també ha esdevincut una icona del disseny vuitanter més kitsch, a càrrec de l’artista Patrick Nagel:

Cranberries

Es van fer famosos per una cançó, Zombie, que seguia bastant la moda grunge de l’època, però això ens pot dur a tenir una imatge equivocada d’aquests mestres del pop més nyonyo i lacrimògen, amb nombroses cançons dignes de protagonitzar un anunci de compreses com les següents:

I ara us toca a vosaltres: quins són els vostres pecats musicals més incomfessables?

Years I refused to listen to Morrissey

Avís a navegants: això no és una crítica musical, és un pamflet!

Morrissey – Years of refusal (2009)

2009 serà recordat com l’any de la crisi… també l’any de la crisi dels 50 d’un senyor anglès que canta i es fa dir Morrissey:

That's how people grow up!

I a què es deuen aquests mals auguris pel 2009? Doncs només cal sentir “Years of refusal”, darrer disc del crooner britànic, i posar-vos a tremolar! La fi del món s’apropa i Morrissey ens ho fa saber en 12 cançons apocalíptiques… sí senyors, heus aquí l’apocalipsi musical d’una carrera que va començar sent prometedora i ha acabat sent decepcionant.

El pitjor de tot és que “Years of refusal” ni tan sols és dolent, és preocupantment MEDIOCRE, que és el pitjor que li podia passar a algú com Morrissey, que sempre havia jugat la carta del tot o res, del love me or loathe me. En canvi, des del seu renaixement musical del 2004 (amb l’exageradament alabat per la crítica “You are the quarry” que sí, té força bones cançons… que no s’acaben d’executar bé del tot), Morrissey s’ha instal·lat en un còmode “middle of the road“. Mozzer ara pretèn contentar a parts iguals al públic AOR i a la crítica més rància, la mateixa que el va tractar amb excessiu rigor i escassa compassió en els seus primers anys de carrera en solitari i ara li riu totes les gràcies. No, si resultarà que l’última cara B merdosa que treu Mozzer és millor que el “The Queen is dead“. ¡Pues va a ser que no!

De les lletres millor ni parlar-ne. Morrissey sempre havia tingut una tendència a l’egolatria, a l’onanisme sentimental i a l’autocompassió més reiterativa (“nobody wants my love” canta a “I’m throwing my arms around Paris” una de les poques cançons del disc que passa l’aprovat justet), però sempre ho havia anat compensant amb enginy, ironia i ràfegues sobtades d’empatia que humanitzaven el personatge. En aquest disc veiem un senyor de 50 anys que continua patèticament amargat per una espècie de conspiració sentimental contra ell… No Morrissey, ja ets grandet i en el fons saps que tu i només tu amb el teu mal caracter t’ho has fet tot solet: you just have earned it, baby.

Detalls patètics del disc: haver inclòs els dos singles que va editar el 2008 amb ocasió d’un greatest hits, el fet que sembla que estigui cantant amb menjar a la boca (bé, al Southpaw Grammar semblava que esnifés coca, no sé què és pitjor!), el toc “mexicà”  de “When I last spoke to Carol” o “One day goodbye will be farewell” (estúpida picada d’ullet al seu públic llatí de LA) i, per damunt de tot, l’absència d’aquell tema que et feia posar la pell de gallina i, per un moment, et feia que perdonessis a Morrissey tots els plantons i decepcions… en definitiva, un  “Life’s a pigsty” capaç per si sol de redimir un mediocre “Ringleader of the tormentors” (2006).

En canvi a “Years of refusal” els pitjors auguris es fan realitat. Fins i tot cançons fluixes com els dos inèdits del Greatest Hits destaquen ara entre un material encara més fluix. I és que al costat de “Years of refusal“, els defectes del “You are the quarry” (2004) desapareixen de cop i volta i fan que t’adonis que aquell va ser l’últim gran disc que mai ens donarà Morrissey.

Malgrat tot, no tot són mals presagis per l’any musical 2009, doncs espero que aviat “I will be throwing my arms around Paris… Hilton!”.

You were good in your times

Nadal (i reis) fan olor a perfum

A finals de setembre, a Roma, em va sobtar veure un cartell publicitari d’un nou perfum de Jean Paul Gaultier a l’estació Termini. És curiós que aquí les coses sempre arribin més tard, però arriben i més en campanya de nadal-reis. Perquè segur que us sona aquest anunci:

La música és una versió de Miss Kittin d’una cançó dels 80 d’un grup francès anomenat Indochine. Us passo el vídeo original. Quines pintes! És curiós que les noies perroflautes d’avui en dia vestexin com els moderns i modernes de fa 25 anys (aquests pantalons bombatxos que haurien d’estar prohibits per decret-llei…)! Això sí, els nois perroflautes d’avui van d’alliberats i anti-heteropatriarcat però ja no s’atreveixen a anar “habillé comme ma fiancé” com diu la cançó! Molt de boqueta però tot es queda en paraules! Mireu les pintes ambigües que es gastaven els moderns de l’època! I tot per culpa de les petardes de Adam & The Ants! [NOTA 16/12/2013, el videoclip ja no està disponible a Youtube, poso en el seu lloc un clip amb la lletra]

La lletra no té pèrdua, us la passo sencera perquè és realment bona (els francesos s’ho solen currar bastant, tot el que sigui lletres i imatge…) , i tot plegat, recorda molt al rotllo aquest ambigu que ja cantaven a principis dels 80 Radio Futura a “Enamorado de la moda juvenil” o en els 90 els Blur de la genial “Boys and Girls”. No us sembla? La part que surt a l’anunci de Gaultier és la tornada “(Et on se prend la main…”).

Dans la rue des tenues charmantes
maquillé comme mon fiancé
garçon, fille l’allure stupéfiante
habillé comme ma fiancée
Cheveux longs cheveux blonds colorés
toute nue dans une boîte en fer
il est belle, il est beau décrié
l’outragé mais j’en ai rien à faire

J’ai pas envie de la voir nue
J’ai pas envie de le voir nu
et j’aime cette fille aux cheveux longs
et ce garçon qui pourrait dire non

Et on se prend la main {x2}
une fille au masculin
un garçon au féminin
et eux ne valaient rien {x2}
et on n’en a plus besoin {x2}

Des visages dans des cheveux d’or
qui… oublient leur vertu
Mais c’est pas vrai
qu’ils ont l’air d’un conquistador
asexués une fois dévêtus
qui croire quand on les voit comme ça
excitant toutes les petites filles
pourquoi on n’y croit plus comme ça
isolé dans un corps presqu’il

Des robes longues pour tous les garçons
habillés comme ma fiancée
Pour des filles sans contrefaçons
maquillées comme mon fiancé
Le grand choc pour les plus vicieux
c’est bientôt la chasse aux sorcières
ambiguë jusqu’au fond des yeux
le retour de Jupiter

J’ai pas envie de la voir nue…
J’ai pas envie de le voir nu..

Per cert, la model de l’anunci és l’anglesa Agyness Deyn, que surt cantant en aquest vídeo (i no ho fa tant malament). Va camí de ser el relleu de la també anglesa Kate Moss!

P.S. No us sembla que el perfum Ma Dame de Gaultier, encara que sigui de dona, està buscant un target descaradament gai? O només m’ho sembla a mi, tot i que jo sigui 100% de no posar-me mai colònies ni perfum ni cap mena de potinga? Al cap i a la fi i encara que soni molt a tòpic: qui regala perfums a les tietes modernes i qui se’n posa unes gotetes encara que sigui de l’altre sexe? Sense anar més lluny, jo tenia un ex que olorava sempre molt bé i un dia em va confessar el secret del seu olor irresistiblement viril: es posava unes gotes d’un perfum de la seva mare!