Tag Archives: my bloody valentine

Mis discos de 2013

Me hago viejo. Cada año me produce más pereza seguir la actualidad musical y, al mismo tiempo, voy descubriendo joyas ocultas del pasado (porque si tengo que ser sincero, mi disco del año ha sido el genial debut de los pioneros del electro-samba Antena, ni más ni menos que de 1982). Pero para no faltar a la tradición y obligarme a escribir aunque sea unas líneas en este basurero mío llamado “Més vell que l’anar a peu”, he aquí mi personal lista de mis 5 discos de 2013.

5 – Prefab Sprout – Crimson / red

Paddy McAloon es y está aún más viejuno que yo. Este 2013 ha demostrado que como compositor pop sigue siendo uno de los mejores y que, igual que servidor, sigue siendo un ñoño y un pavo sin remedio. En las propias palabras de Paddy “Guess this world needs its dreamers“. La única pega que le pondría al disco es la autoproducción casera, que, en contraste con la producción suntuosa de las grandes obras de Prefab Sprout, sale bastante mal parada. Eso sí: canciones, canciones y canciones. Todo un regalo a estas alturas.

4- Veronica Falls – Waiting For Something To Happen

Durante el último lustro, las nuevas bandas británicas que han ido surgiendo me han ido aburriendo sobremanera y he tenido que recurrir a la otra orilla del atlántico para apreciar nuevos talentos (Real Estate, The Pains of Being Pure at Heart, Girls, John Maus, o, sin ir más lejos, mi top 1 de este año…). Una de las pocas excepciones es esta banda escocesa, que a mí personalmente me recuerda tanto, en sus perversos juegos vocales chico-chica, al indie escocés de otras épocas como The Vaselines o The Pastels.

3 – My Bloody Valentine – m b v

Por mucho que digan, después de 22 años de silencio esto no es el nuevo “Loveless”, no porque “m b v” no sea un disco innovador ni atrevido sónicamente, ni porque igualmente esté cuidado hasta el último detalle, como la obsesión de Kevin Shields manda. Es el cambio de época. En 2013 este disco no define a su tiempo, ni a su década. Tampoco “Loveless” lo pretendía, pero lo hizo. “m b v” es un disco de belleza abstracta, es y no es pop, repele y atrae, te “coloca” pero a la vez te pone los pies en el suelo. Y eso si te lo da un disco ya es mucho. Como se puede leer en un comentario de youtube: “puro orgasmo y bellaquería”.

2- Daft Punk – Random Access Memories

Lo de echar la vista atrás a los años gloriosos de la música disco no solo lo hizo Madonna en su “Confessions on a dance floor”: lo han hecho todos, así que nada reprochar a Daft Punk, que llevan haciendo más de lo mismo desde 1997, sin complejos y con todo el morro. Ahora, con una impresionante nómina de colaboradores de lujo entre los que evidentemente destacan Nile Rodgers y Giorgio Moroder. El resultado: música para las masas. Y, para que no se diga, no pongo el single más radiado de todo el año, sino otra de las joyitas del álbum:

1 – John Grant – Pale Green Ghosts

Si su debut en solitario de hace un par de años tenía predominantemente un toque 70s, John Grant, el mayor capullo que te encontrarás jamás, ha abierto su paleta a sonidos más ochenteros y sintéticos en su segundo disco (como en la canción que da nombre al álbum o “Sensitive New Age Guy”), sin tampoco renunciar a ese sonido orgánico tan setentero que volvemos a encontrar en la mayoría de cortes. O sea, que ni disco continuista, ni disco rompedor, sino todo lo contrario. El resultado es un álbum lleno de buenas canciones, con letras que a mí me importa un comino si son sinceras o no, pero que están bien montadas, funcionan, te llegan y comunican ALGO. De eso se trataba en el pop. Parafraseando a Morrissey: canciones que dicen algo sobre ti y sobre tu vida. Ha sido un amor a primera vista. Muy por delante del resto de los aquí reseñados.

Els meus discos dels 90 (I)

Molt em temo que en parlar dels 90’s els meus gustos ja no seran tan coincidents amb els dels lectors habituals. Si als 70 predominava la segona part de la dècada, en els 90 per mi predomina aclaparadorament la primera part. Què us pensàveu, després d’haver escrit tantes crítiques de grups indies dels 80? Tinc un bon munt de discos, en un principi la llista havia de ser només de nou, però s’ha anat eixamplant! Així que aquest post anirà per entregues! Quina emoció!

Teenage Fanclub – Bandwagonesque (1991)

El primer disc indie que, veritablement, vaig venerar. El vaig decobrir cap al 92-93, però va ser l’estiu del 94 quan el vaig matxacar més, i tot per culpa d’un amor frustrat, la meva primera sortida de l’armari oficial (que no va ser més que la declaració a aquest amic heterosexual de qui estava bojament enamorat) i, és clar, de la genial “Alcoholiday” que va ser la meva banda sonora íntima d’aquell moment vital. No hi ha videoclip, us passo un vídeo de youtube amb l’horrorosa portada del disc. Més amateur no es podia ser! En tot cas, per mi l’entrada en el món indie va ser per la via shoegaze/powerpop, no pas pel grunge de Seattle!

Hits imprescindibles: What you do to me, Star sign, Alcoholiday.

My Bloody Valentine – Loveless (1991)

Els 90, si els entenem en sentit historicopolític entre el 1989 i el 2001, van ser en molts aspectes una dècada perduda. Quan veig a la gent flipar ara amb Obama, umm… jo recordo com flipàvem amb la caiguda del mur, amb les teles privades, amb la primera elecció de Bill Clinton, o quan als ordinadors de la universitat van posar una cosa nova que es deia “internet”. Eren anys excitants, però amb un regust agredolç, com de JASP o de Generació X. I precisament per a mi aquest és un manifest misfit de tota una generació de losers. Escoltar Loveless em recorda als pitjors anys de la SIDA, a “Instinto Básico” a les “mama chico”, a Twin Peaks, a les nenes d’Alcàsser. “Loveless” és un crit, ja no sé si d’esperança o desesperança. Bellesa fràgil, inútil i morta. Novament no hi ha videoclip i us passo un youtube amb la portada del disc.
Hits imprescindibles: Only shallow, When you sleep, Sometimes, Blown a wish, Soon. Tot el disc s’ha d’escoltar de principi a fi i havent-te pres una biodramina. Entraràs en trance, de totes totes!

U2-Achtung Baby (1991)

achtung_baby
Si My Bloody Valentine representen la part pessimista de la dècada, Achtung Baby reflecteix perfectament la part optimista. Aquells somnis absurds de reunificació europea flower power que van acabar dos anys més tard a Sarajevo. Gravat a Berlin, va representar un gir després del carreró sens sortida a què els havia dut l’èxit mastodòntic de “The Joshua Tree”, seguit pel patètic “Rattle and Hum”. Rectificar és de sabis i, encara que em faci ràbia dir-ho, perquè Bono en actitud és el pitjoret del món, aquest disc és rodó! Mai un lifting sonor va quedar tant bé i per primer cop i per últim en la seva vida U2 sonen urbans, contemporanis i fins i tot creïbles!

Hits imprescindibles: The fly, One, Until the end of the world, Who’s gonna ride your wild horses?, Mysterious ways. Link a la crítica d’allmusic

Lemonheads – It’s a shame about Ray (1992)

lemonheads_its_a_shame_about_raySí, Evan Dando és un altre loser. Ho tenia tot, guapo, venia discos, no tants com Nirvana però déu-n’hi do. De fet la premsa americana situava a Lemonheads, més poppies que el grunge, com els millor situats per ser el recanvi de Nirvana. Per aquestes latituds, eren menyspreuats pels alternatius (encara recordo “Lemongirl” d’Astrud) i ignorats completament pel públic comercial (tot i que Evan als seus millors anys sortia a Ragazza i Superpop). Encara que en realitat Evan Dando va ser un gran manufacturador de cançons pop, darrera aquesta aparença d’enfant terrible i playboy hi havia la cara fosca d’una preocupant addicció a les drogues, cosa també el més normal del món als ambients alternatius d’Estats Units, només cal recordar com va acabar Kurt Cobain i com continua Courtney. Enriute’n tu del Pete Doherty avui! He de confessar queem vaig intentar deixar grenyes als 16-17 anys en part per culpa d’Evan Dando! Una mostra de l’alegria powerpop noventera amb “Confetti”:

Cançons imprescindibles: Confetti, Rudderless, My drug buddy, Bit part, Alison’s starting to happen, i, com no, la versió que van fer de “Mrs. Robinson”.

Morrissey – Your arsenal (1992) (AKA “Your arse and all”)

your_aresenal_album_coverUn disc que al seu dia va sorprendre a propis i estranys. The king of mope es passa al rockabilly i treu el millor disc en solitari de la seva carrera. És curiós, perquè aquest disc ple de singles potencials, va ser l’àlbum que va dur a Morrissey al desastre pel tema dels incidents del concert de Madstock i el suposat racisme de “The national front disco”. I per no desentonar amb el Morrissey de tota la vida, us passo el youtube de la balada de l’àlbum, un veritable himne a l’autocompassió més autodestructiva:

Temes imprescindibles: We’ll let you know, We hate it when our friends become successful, The National Front Disco, Seasick, yet still docked, I know it’s gonna happen someday, Tomorrow.  És el “The Queen id Dead” de Morrissey! Link a la crítica d’Allmusic

REM – Automatic fot the people (1992)

automaticcover

Ja el vaig ressenyar aquí. I en tot cas els nois d’Allmusic ho fan millor que jo.

Temes imprescindibles: Man on the moon, Everybody hurts, Nightswimming, Find the river

Records dels 90 (I)

Fa unes setmanes, glamboy69, AKA arqueòleg glamurós, em va emplaçar a escriure alguna cosa sobre els 90. La veritat és que he fet bastant repàs musical dels 80 i sobre els 90 no tant. I no serà per música de l’època que escolti, però és que em costa més sentar càtedra i parlar de moviments, corrents i tot el rotllo aquest. Més que res que jo puc dir que si jo hagués estat jove als 80 (que no ho vaig ser, que era nen, que em van agafar entre els 4 i els 13 anys) jo hagués estat tecnopopero, neoromàntic, amant del cutrepunk, una mica sinistre, postpunk i indie en el sentit què s’entenia a mitjans dels 80 (c86, sarah records, smiths, jesus and mary chain, etc.).

Dels 90, no puc dir ni que fos shoegazer, ni grunge, ni britpopero, ni integrista de la música electrònica, ni bakala, ni trance, ni triphopero, ni hiphopero, ni r&b. I no obstant, els vaig viure molt intensament, com no podria ser d’una altre manera, doncs em van agafar en la “flor de la vida”, dels 14 als 23, lapse d’edat decisiu on els hi hagi pel desenvolupament personal d’una persona (l’éducation sentimentale que diria Flaubert).

Let’s start from the beginning

El canvi de dècada jo el vaig viure com una revolució llargament esperada. Ja dos anys abans vaig viure intensíssimament la moda tonta de l’acid house. I certament ja abans del canvi de dècada em vaig convertir en un amant de la música electrònica pre-bakala, rotllo house i “baggy”. Clar que van arribar Chimo Bayo, la ruta del bakalao, el del mechero de la sole, la música trance i ho van destroçar tot.

Certament, els començaments de la dècada dels 90 són un moment que m’horroritza i m’atrau a parts iguals. L’època horrorosa de les “mama-chicho”, de la “quinta marcha” i “hablando se entiende la basca” i els flequillos horrorosos de Penélope Cruz i Jesús Vázquez (pentinat que va fer furor, jo mateix portava flequillo a l’estil Jesús Vázquez entre 1990 i 1992). Nens i nenes que llegiu aquest blog, recordeu que parlem de la prehistòria, aquella època en què Jesús Vázquez era suposadament hetero.

De qui més fan vaig ser a l’època era dels Depeche Mode de l’època Violator. També vaig viure amb devoció els començaments de Fangoria, ja sabeu aquella era pre-vulcana i vulcana en què era realment alternatiu ser fan de Fangoria… Una de les cançons favorites de l’època del meu xicot és el “groove is in the heart” de Deee Lite. Fangoria els van recopiar descaradament a “Hagamos algo superficial y vulgar”, i per a mostra, un botó:

Què petardos eren Deee Lite… quins temps…

I aquí la prova de les “inspiracions” de Fangoria:

Un altre element de la banda sonora de l’època és la Madonna putón del “justify my love” i sobretot l’Erotica, que em recorda tant a quan anava a les tardes bollycao de la discoteca metro, en què et regalaven un bollycao a l’entrada. Bollycao i cubata per berenar diumenge per la tarda amb l’erotica de fons…

I de cop…

…els 90 que tan electrònics van començar es van convertir en guitarreros. Era encara l’any 1991, però la bomba va esclatar per aquí el 92-93. De cop i volta tots els moderns van tornar a les guitarres, òbviament “smells like teen spirit” va tenir la culpa, però tot i que Nirvana m’agraden força, jo sempre em vaig sentir més shoegazer que grunge. Distorsió i psicodèlia, però amb bases poppies. Tot el que no fos grunge trigava bastant a arribar aquí. Per exemple Teenage Fanclub els vaig descobrir el 93 i My bloody Valentine el 94. No em puc estar de postejar dos youtubes d’alguns dels meus guitarrejos preferits de l’època:

Què poppies i què macos els Teenage Fanclub. I ara prepareu-vos, els que es maregin que prenguin un biodramina. Melodies celestials però que maregen… cortesia de My bloody Valentine. 13 anys més tard Sofia Coppola en faria d’algunes cançons banda sonora de “Lost in translation”. El millor grup dels 90?

…”de niño a hombre”

Doncs sí, igual que la Chábeli Iglesias, tot i que la pubertat ja l’havia passat feia 2-3 anys. Recordo amb especial devoció aquest disc tan aspre, abstracte i poètic, que em va atrapar en una època solitària i entre les cançons del qual vaig redescobrir noves dimensions de la meva individualitat. Sí, REM sonaven a “los 40”, però el 1992 com una crisàlida va sortir una nova dimensió de mí, més autèntica, més individual, més personal. “Automatic for the people” va ser la meva particular cerca introspectiva de quan compleixes, desorientat, 16 anys i descobreixes que les respostes són més senzilles del que semblen i són a l’interior, ben endins.

To be continued…

…quan torni d’Escandinàvia!