Mylène Farmer – Discografia

Aprofitant que Mylène ha publicat recentment el seu darrer treball, “Point de Suture”, farem el repàs a una discografia que, malgrat tingui els seus alts i baixos, ha estat a l’alçada del mite de la “Madonna francesa”. És una vergonya que sigui tan desconeguda al sud dels Pirineus!

Cendres de Lune (1986)

Un debut molt en línia de l’europop de l’època, però amb l’anomalia inquietant d’una cantant excèntrica amb afició per temàtiques morboses i depriments (sexe, mort…). Un disc que no acaba d’arrencar el vol, però que ens regala grans clàssics com “Plus grandir”. No cal dir que inclou els singles que van dur a Mylène a l’estrellat com “Maman a tort” o “Libertine” per bé que ella no en va escriure la lletra.

Nota: 7

Ainsi soit je… (1988)

Mylène podia haver estat l’Ana Torroja francesa però va optar per tenir més ambició i ser la Madonna francesa. Augmenta la dosi de provocació i la qualitat dels textos, i la inspirada part musical, a càrrec de Laurent Boutonnat, fa que ens trobem davant d’un absolut clàssic modern (i un super vendes gràcies a hits com “Sans contrefaçon”, l'”A quién le importa” dels gais francesos). Definitivament el so ha envellit completament però a l’època la producció era de matrícula d’honor. En vaig fer una ressenya més extensa en aquest post.

Nota: 10

L’autre (1991)

El començament dels 90 va deixar moltes estrelles amb el peu canviat, no va ser el cas de Mylène que amb aquest disc va facturar el hit més important de la seva carrera, “Désenchantée”. La resta de l’àlbum segueix bastant fidelment la fórmula meitat ball meitat lentes tan marca de la casa. Això sí, és el disc que va acabar de definir l’estereotip de Mylène (i dels seus fans) com a mòrbids i depressius. I és que realment és un disc que et deixa amb una mica de mal rotllo. No és el “Closer” de Joy Division, però quasi.

Nota: 9,5

Anamorphosée (1995)

L’àlbum del “renovarse o morir”. Mylène supera amb nota la prova, tot i que aquest és el moment en què podríem dir que la seva carrera comença a perdre pistonada. Un disc molt “guitarrero” (la moda grunge ho exigia). Bé, tot el guitarrero que pugui ser Mylène és a dir, poc. I també hi ha uns sorprenents canvis d’imatge, vaja que es va operar tant la cara que al vídeo de “California” Mylène sembla una impostora!

Nota: 8,5

Innamoramento (1999)

Aquesta portada horrorosa digna de la Céline Dion més cursi, podia haver estat el signe d’una lenta i plàcida decadència. A aquestes alçades qualsevol canvi de so que faci Mylène sabem que serà només una transmutació epidèrmica ja que l’esperit de les seves cançons és el de sempre. De tota manera no va deixar de xocar en el seu dia escoltar el “trance” de l'”Ame-Stram-Gram”. El “Ray of light” de Mylène, un disc atmosfèric per gaudir. Definitivament, el seu “disc de maduresa”. Mylène ja no es preocupa d’estar a la moda i l’encerta.

Nota: 9,5

Les Mots (2001)

Un greatest hits imponent, a l’alçada de l’Immaculate Collection de Madonna. Cal tenir en compte que algunes cançons tan imprescindibles en la trajectòria de Mylène com “À quoi je sers” o “Que mon coeur lache” van ser singles no publicats en cap àlbum. Fins i tot les cançons noves són força bones, “C’est une belle journée” presagia el gran hit que dos anys més tard serà “J’en ai marre”, cantada per Alizée. La pega, la versió “renovada” de Libertine, molt inferior a l’original.

Nota: 10

Avant que l’ombre (2005)

Després que Mylène i Laurent Boutonnat rubriquessin dos discos a l’ombra, gràcies a la troballa de la fresca i jovenívola veu d’Alizée, és lògic que deixin de banda el pop adolescent d’Alizée per fer un disc més “ombrívol” i “adult”, vaja, més en la línia d’una cantant quarentona amb charme i experiència, com Mylène. El disc, però no acaba de reeixir i és una llàstima. La cançó que dóna nom al disc, que enceta l’àlbum apunta al que podia haver estat un clàssic i acaba sent el disc més fluix de la carrera de Mylène. Una mica de tot i més ingredients del de sempre, però sabem que Mylène ho pot fer millor.

Nota: 6,5

Point de suture (2008)

La veritat, havent escoltat el single “Dégénération” em temia el pitjor (una burda còpia del “Je t’aime mélancolie” però en clau bakala), però em plau que Mylène m’hagi sorprès positivament. Un disc quasi completament en clau dance, que contrasta molt amb el reposat “Avant que l’ombre”. Imprescindible “C’est dans l’air”, on està més diviníssima que mai. Malgrat el to predominantment electrònic del disc, està clar que Mylène renuncia a guanyar nous fans per acontentar els de sempre. En aquest sentit, Mylène ja no és la Madonna francesa, com a molt seria la Mónica Naranjo francesa. Però què carai, “que le quiten lo bailao”… Això sí, estaria bé que deixés de fer duets amb Moby i els fes amb Morrissey. Per demanar, que no quedi.

Nota: 8