Category Archives: humor

Dels “Unknown pleasures” als “Guilty pleasures”

Guilty pleasure (definició de la wikipedia anglesa):

“A guilty pleasure is something one considers pleasurable despite feeling guilt for enjoying it. Often, the “guilt” involved is simply fear of others discovering one’s lowbrow or otherwise embarrassing tastes, rather than actual moral guilt. Fashion, music, and food can be examples of guilty pleasures.”

Qui no té els seus pecats musicals per confessar? M’he proposat fer-vos una petita antologia dels meus gustos més horteres:

Mónica Naranjo

Sí, definitivament s’ha tornat “loca del coño”, però ja ho estava quan va llençar al mercat el genial “Minage” (2000). Certament, no l’hauria coneguda si no l’haguessin maxacat nit rera nit en tots els garetos d’ambient els darrers anys de la dècada passada. Però per mi la revelació va ser “Minage”. No deixo de sentir una mica de vergonya en reconéixer que és una de les veus que més m’agraden i que a casa l’únic disc que ens hem comprat en l’era p2p (a part dels discos d’austrohungaro) és dos exemplars del darrer disc de la Naranjo (versió normal i deluxe, toma ya!). Com deien en una crítica, no recordo si del Rockdelux o d’EP3 ara farà 10 anys “Mónica Naranjo no canta: chilla“.

Shakira

No sé si pensaven en ella o en Malú o en Paulina Rubio quan els Chico y Chica van fer el genial “Bomba latina“, però certament aquesta dona s’ha fet un lloc entre les meves dives llatines. Sí, fa mainstream AOR i quedes fatal si vas de modern i dius que t’agrada Shakira… en la seva defensa diré que m’encanten els seus començaments la segona meitat dels 90 quan volia ser l’Alanis Morrissette llatina:

Per cert heu escoltat el seu superkitsch nou single? (Auuuuuuu). És més dolent que “La tortura” que ja és dir!

Duran Duran

De grups horteres, pijos i superficials destinats a cobrir portades de “Superpop” als 80 n’hi havia un grapat. Ara bé, que tinguessin cert talent musical potser només n’hi havia un i eren ells. A veure, no són els Beatles ni Bowie ni els Smiths, però… d’on us penseu que Franz Ferdinand van agafar la idea del rock ballable? A la seva època ja deien que Duran Duran eren una barreja entre Chic i el postpunk!

Per cert, probablement l’únic videoclip que pugui competir amb “Thriller” com a icona dels 80 és el que us poso a continuació, de la cançó “Rio” : pijerío, luxe superficial i frivolitat. Si a un extraterrestre li haguéssim d’explicar de què anaven els 80, li podríem posar aquest vídeo per resumir-ho tot en 5 minuts: el podeu veure clicant aquí.

Per altra banda als 90 Blur no haguessin aconseguit la repercussió que van tenir si no fos per aquest pastiche completament irònic que van fer del so Duran Duran:

A més, i per si se m’acaben els arguments musicals: oi que estaven bons? Per cert la portada del seu millor disc, “Rio” (1982), que podeu veure més amunt, també ha esdevincut una icona del disseny vuitanter més kitsch, a càrrec de l’artista Patrick Nagel:

1330

Cranberries

Es van fer famosos per una cançó, Zombie, que seguia bastant la moda grunge de l’època, però això ens pot dur a tenir una imatge equivocada d’aquests mestres del pop més nyonyo i lacrimògen, amb nombroses cançons dignes de protagonitzar un anunci de compreses com les següents:

I ara us toca a vosaltres: quins són els vostres pecats musicals més incomfessables?

Anuncis

When I last spoke to him…

“WHEN I LAST SPOKE TO YOU, YOU WERE GOOD IN YOUR TIME. IT SEEMS AS IF A BLACK CLOUD HAS DRAWN ITS VEIL UPON YOU WITH THIS LATEST RELEASE. I’M SORRY THAT I HAVE TO THROW MY ARMS AWAY FROM YOU, AND I KNOW THAT SORRY DOESN’T HELP, BUT I MUST . . . I’LL BE OK BY MYSELF, REALLY. THE DAY HAS COME, SO TODAY GOODBYE IS FAREWELL”

Els meus discos dels 90 (III)

I continuem amb el repàs dels 90 per donar pas a unes dives injustament maltractades pel món indie. Doncs no, senyors que llegiu la RDL i porteu ulleres de pasta: heu de saber que darrera la imatge de nyonya o subnormal hi ha uns dels discos amb més qualitat i més matisos de la dècada. Unes veritables joies que tot indie ha de tenir a casa. Enriute’n tu de Björk o Sonic Youth!

Laura Pausini – Laura Pausini (1994)

lauraEl debut que va causar un terrabastall en el pop femení. La revolució que les punks, Madonna, les riot grrrrrls o Courtney Love no van saber fer. L’himne definitiu del pop feminista i transgressor: “Se fue”. Com? Que no us sembla transgressora? Això és que no llegiu el blog de fan fatal i no sabeu que la veritable modernitat és l’opus i la caspa de la Christina Lifting i la Cope!


Céline Dion – Let’s talk about love (1998)

lets_talk_about_loveEl disc més revolucionari i transgressor dels 90. Enriute’n tu de Radiohead. La música pop semblava adormida després del grunge i el britpop, però va arribar ella amb la seva alternativissima BSO de Titanic i va canviar les regles del joc. Céline és la diva alternativa par excellance i si no només cal que mireu aquest vídeo:

I deixo pel final el veritable i DEFINITIU disc dels 90. Aquell que va transgredir fins límits insospitats. Sí, sé que no us podeu resistir. Per desvelar el misteri, només heu de clicar aquí.

El dit del camell

Una invasió subtil està fent mella als nostres carrers. No és la vuitena plaga bíblica, però quasi. Sí, és el dit del camell (en anglès “camel toe”):

camel-toe

Com? que no sabeu de què es tracta? Doncs podeu consultar la wikipedia (que a aquest pas va acamí de convertir-se en la friquipèdia). A Estats Units Britney Spears va ser una pionera d’aquesta moda de dubtós gust. I com que més val una imatge que mil paraules:

britney-spears-camel-toe

Però seria injust (i massa fàcil) donar-li la culpa de tot a Britney Spears. De fet, la moda arrenca dels 70, dècada en què va fer furor la roba cenyida i les lycres, i si no veieu els “camel toes” que gastaven “los ángeles de Charlie”, perquè després diguin que els àngels no tenen sexe!:

charliesangels

De fet la força del camel toe és tan poderosa que traspassa el teixit gruixut i rugós per excel·lència, el texà:

147032198_9eb7ba57d7

I la perversió no només arriba fins aquí, igual que es van commercialitzar els wonderbra i els bottombra, han arribat els camel toe bra!!!!

camel_toe_cup11

I, com no podia ser d’altra manera, el mal gust no entèn de sexes. De fet, els camel toes masculins són més infames si cap i s’han extès als extrarradis de les nostres ciutats des de farà uns deu anys, a partir de la quillomoda cutre del xandall! A Estats Units han batejat els camel toes masculins com a “ballgina” o “mangina”! En efecte, per tenir un camel toe masculí no n’hi ha prou amb marcar paquet de qualsevol manera, cal que hi hagi una disposició simètrica dels testicles, a banda i banda de la costura del pantaló, de forma que s’emuli el camel toe de les fèmines:

659px-male_cameltoe

A este paso me voy a volver hetero!!!

Des d’aquest blog fem una humil petició a les empreses de tèxtil perquè treguin del mercat tota la roba que no sigui prou ampla, i, sobretot, mirin molt bé per on fan les costures dels pantalons i ens salvin així d’aquesta nefasta xacra social que ja fa massa anys que dura! Jo ho sento, però prefereixo les butifarres, les cloïsses i els ous al natural o, si no, suggerentment dissimulats sota la roba de forma elegant… El mal gust mai hauria de tenir una suposada coartada sexy!