Benvoluguda Sofi,
Tens raó això de què no s’ha de dir matrimoni de la perversió que jo i el meu marit tenim. ¿Quina necessitat hi ha de tenir els mateixos drets laborals o de règim general de la S.S.? Ben pensat que no se’n digui matrimoni, ja que només així tindrem la certesa que jo i el meu xicot no puguem tenir els mateixos drets que els “veritables” matrimonis i que no sen’s ocurrirà la perversió de voler formar una família.
És una jugada genial la de la dreta i la de la reina: “només tenim problemes amb el nom”. Ummm… vejam, si no es diu matrimoni, no serà reconegut a efectes de la seguretat social o de l’estatut dels treballadors (aquestes lleis i moltes altres només parlen de “matrimonis”) i qualsevol llei nova que es faci (per exemple, qualsevol llei nova que s’aprovi al parlament, qualsevol directriu europea, etc.), o en qualsevol reforma legal, el legislador haurà de decidir si té la bona voluntat de fer-la extendre als “simulacres de família” i com que ja sabem quina és l’orientació política preponderant entre la classe judicial d’aquest país… (que li preguntin a la jutgessa de Dènia o al CGPJ!).
En ocasions, somnio que sóc reina o cap de l’oposició amb barba i em dic, en els meus deliris: <<farem veure que som molt tolerants dient que volem un “contracte social” però siusplau, que no el barregeu amb el nostre “sagrat” matrimoni civil (umm… veig una certa contradicció), que per a nosaltres és un insult rebaixar-nos al vostre nivell. El nom no ha de ser important per a vosaltres (us heu de conformar amb un “contracte”). Això sí, per a nosaltres, guardians de la moral, el nom és importantíssim, el nom fa la cosa, per això no volem que la xusma com vosaltres accedeixi a drets socials amb els mateix nom. “Separate but equal”. ¿O no es vivia bé a la sudàfrica de l’apartheid? Faltaria plus.>>
Sofi, tens raó, el matrimoni civil no s’ha d’inspirar en el que digui o voti el parlament, sinó en el que diu l’Església (que per això tenim dos tipus de matrimoni a Espanya).
Ben pensat, quina frivolitat això de manifestar-se un dia a l’any per recordar que encara som discriminats i víctimes de la violència física (que li diguin al Juan, conegut meu que va quedar en coma per una pallissa d’skin heads per anar agafat de la mà del seu xicot, o que li diguin al meu amic Marc que va patir una pallissa l’any passat a la sortida d’una discoteca i a tants altres casos de violència homòfoba que he testimoniat en el meu entorn), per no parlar de la violència verbal i social (no, als pobles i als barris conflictius la gent no surt de l’armari per caprici… si tenen total llibertat de ser com vulguin ser!). A més, tothom sap que el dia de l’orgull gai només hi ha carrosses i gent disfressada (el 95% de la gent va vestida de paisà però això és un detall sense importància que la premsa i els mitjans de comunicació no tenen perquè reflectir, oi?). A més tothom sap que una mani mai pot ser lúdica. Quina “desfachatez” a més de ser gais i lesbianes es diverteixen! Si volen diversió que paguin l’entrada en una discoteca apart-heid lluny dels nostres ulls! El carrer no pot ser d’aquests immorals ni per un dia! És de les persones “decents”!
Com sóc un gai tan liberal i tal, defenso la “llibertat d’expressió” dels qui m’han insultat, escopit i amenaçat de mort per anar agafat o besar-me amb la meva parella. Pobrets, són víctima del malvat lobby gay que els vol coartar la seva llibertat d’expressió!
Sofi, jo i el meu xicot som tan monàrquics que per tu ens divorciarem, renunciarem a tots els drets que tenim i a l’única possibilitat que les lleis ens considerin família per firmar una llei de parelles d’aquestes que us agraden tant (sí aquelles lleis que vau votar sempre en contra, que vau bloquejar per tots els mitjans al congrés dels diputats entre 1996 i 2004 o aquelles lleis autonòmiques com aquella timidíssima llei catalana del 98 en què també vau votar en contra). Clar que el 2005 s’aprovà el matrimoni gai i de cop i volta les lleis de parelles van “molar” mogollón i van ser la solució, oi?
“La família importa”. Per això els gais i lesbianes no som família. Vam néixer per generació espontània i no tenim ni pares, ni mares, ni germans, ni cosins, ni nebots… Tothom sap que en una família de veritat només hi ha membres heterosexuals… Per això quan parlem de drets de les famílies parlem dels drets de les famílies on no hi ha cap membre sortit de l’armari, no de les perversions aquestes de pares que accepten l’homosexualitat dels seus fills i els estimen i accepten les parelles del fills com a plens membres de la família. Quina perversió!
Sofi, com que em caus tant bé et dedicaré una cançó. Déu salvi a la reina!
Per cert, el millor de tot Sofi, el que m’ha conquistat més del teu discurs és que estàs a favor dels drets dels gais en funció de les lleis de cada país… Jo també penso que el dret a la vida o el dret a vot és relatiu o que la igualtat de les dones ha de ser relativa. Visca el relativisme cultural! Coses com la democràcia o els drets humans no tenen perquè fer-se universals. Respectem les tradicions homòfobes tan maques com les d’Iran o Aràbia Saudita o les democratíssimes lleis antisodomia dels estats del bible belt americà (penes de presó per actes sexuals consentits entre adults, com ha de ser).
S’ha dit que les dones són expertes en criticar-se i posar-se a parir les unes a les altres. Però això és perquè no es coneix massa la tendència a criticar el pròxim quan s’ajunta un grup homes gais en determinades circumstàncies (reunions socials, oci nocturn, etc).
Això és més vell que l'anar a peu 