Guilty pleasure (definició de la wikipedia anglesa):
“A guilty pleasure is something one considers pleasurable despite feeling guilt for enjoying it. Often, the “guilt” involved is simply fear of others discovering one’s lowbrow or otherwise embarrassing tastes, rather than actual moral guilt. Fashion, music, and food can be examples of guilty pleasures.”
Qui no té els seus pecats musicals per confessar? M’he proposat fer-vos una petita antologia dels meus gustos més horteres:
Mónica Naranjo
Sí, definitivament s’ha tornat “loca del coño”, però ja ho estava quan va llençar al mercat el genial “Minage” (2000). Certament, no l’hauria coneguda si no l’haguessin maxacat nit rera nit en tots els garetos d’ambient els darrers anys de la dècada passada. Però per mi la revelació va ser “Minage”. No deixo de sentir una mica de vergonya en reconéixer que és una de les veus que més m’agraden i que a casa l’únic disc que ens hem comprat en l’era p2p (a part dels discos d’austrohungaro) és dos exemplars del darrer disc de la Naranjo (versió normal i deluxe, toma ya!). Com deien en una crítica, no recordo si del Rockdelux o d’EP3 ara farà 10 anys “Mónica Naranjo no canta: chilla“.
Shakira
No sé si pensaven en ella o en Malú o en Paulina Rubio quan els Chico y Chica van fer el genial “Bomba latina“, però certament aquesta dona s’ha fet un lloc entre les meves dives llatines. Sí, fa mainstream AOR i quedes fatal si vas de modern i dius que t’agrada Shakira… en la seva defensa diré que m’encanten els seus començaments la segona meitat dels 90 quan volia ser l’Alanis Morrissette llatina:
Per cert heu escoltat el seu superkitsch nou single? (Auuuuuuu). És més dolent que “La tortura” que ja és dir!
Duran Duran
De grups horteres, pijos i superficials destinats a cobrir portades de “Superpop” als 80 n’hi havia un grapat. Ara bé, que tinguessin cert talent musical potser només n’hi havia un i eren ells. A veure, no són els Beatles ni Bowie ni els Smiths, però… d’on us penseu que Franz Ferdinand van agafar la idea del rock ballable? A la seva època ja deien que Duran Duran eren una barreja entre Chic i el postpunk!
Per cert, probablement l’únic videoclip que pugui competir amb “Thriller” com a icona dels 80 és el que us poso a continuació, de la cançó “Rio” : pijerío, luxe superficial i frivolitat. Si a un extraterrestre li haguéssim d’explicar de què anaven els 80, li podríem posar aquest vídeo per resumir-ho tot en 5 minuts: el podeu veure clicant aquí.
Per altra banda als 90 Blur no haguessin aconseguit la repercussió que van tenir si no fos per aquest pastiche completament irònic que van fer del so Duran Duran:
A més, i per si se m’acaben els arguments musicals: oi que estaven bons? Per cert la portada del seu millor disc, “Rio” (1982), que podeu veure més amunt, també ha esdevincut una icona del disseny vuitanter més kitsch, a càrrec de l’artista Patrick Nagel:
Cranberries
Es van fer famosos per una cançó, Zombie, que seguia bastant la moda grunge de l’època, però això ens pot dur a tenir una imatge equivocada d’aquests mestres del pop més nyonyo i lacrimògen, amb nombroses cançons dignes de protagonitzar un anunci de compreses com les següents:
I ara us toca a vosaltres: quins són els vostres pecats musicals més incomfessables?
Quan fa 30 anys Factory va editar “Unknown Plesures”, pocs s’esperaven la repercussió que aquest disc acabaria tenint en la història de la música independent. Com sempre, el pas del temps és el que acaba posant les coses al seu lloc. Si bé el següent i últim disc, “Closer”, ha estat molt més mitificat que “Unknown pleasures” (pel tràgic suïcidi d’Ian Curtis) i millor valorat per la crítica (per la seva atmosfera impenetrable i la seva radicalitat), també és innegable que el relativament més accessible “Unknown Pleasures”, és probablement el disc que en els darrers 30 anys més ha influït en la manera d’entendre la música indie.
